La cap de govern alemanya Angela Merkel va marcar les directrius econòmiques per als membres de la Unió Europea
© Unió Europea
Malgrat la crisi econòmica i financera que va patir Europa i l’euro, a Alemanya el PIB va créixer el 3,6% durant el 2010, i l’economia del país va continuar creixent, com no ho feia des de la reunificació, principalment gràcies a les exportacions als països de la UE.
Tanmateix, aquestes xifres no van ser suficients per al partit d’Angela Merkel en un any en què va haver de sotmetre a control la seva gestió en eleccions a diferents estats. A les primeres, celebrades al febrer a la ciutat estat d’Hamburg, els socialdemòcrates de l’SPD li van arrabassar el govern després de 10 anys de coalicions de conservadors amb verds o liberals; al març, a Saxònia-Anhalt, la CDU hi va mantenir el govern juntament amb el seu soci, l’SPD, i com a segona força l’Esquerra; a Renània-Palatinat, va ser reelegit el candidat de l’SPD, tot i que va perdre 10 punts; a Baden-Württemberg, la CDU va perdre el govern després de seixanta anys a mans d’una coalició entre Verds i SPD; al maig, a Bremen es va reeditar la victòria dels socialdemòcrates i els Verds, que van pujar sis punts i es van convertir en la segona força; al setembre, a Mecklemburg-Pomerània, l’SPD va mantenir el govern, els Verds van créixer, mentre que CDU va perdre cinc punts i l’FDP es va quedar fora del Parlament; i la mateixa tendència es va dibuixar a Berlín, on l’SPD va mantenir el govern, la CDU va perdre dos punts, l’FDP va quedar com a extraparlamentari, els Verds van superar l’Esquerra i va entrar amb força al Parlament el Partit Pirata.
En totes les cites electorals, va ser clau l’erràtica política nuclear de Merkel que, arran de la crisi nuclear a Fukushima, va decidir deixar de banda les seves altisonants declaracions a favor de l’energia nuclear i tancar set centrals i revocar l’ajornament de l’apagada nuclear. Però per sobre de tot es feia palès que els Verds ja podien arrabassar a l’SPD el monopoli de principal força de centreesquerra, i que els liberals de l’FDP havien de realitzar canvis si no volien desaparèixer del mapa polític. Així, al maig, l’FDP va nomenar nou president Philipp Rösler, que assumia així la cartera d’economia en substitució de l’anterior líder liberal. La feblesa de l’FDP en les eleccions reforçava els sectors més euroescèptics en el seu si i posava en qüestió l’aprovació alemanya a l’ampliació del fons de rescat europeu –que s’havia de votar a l’octubre–, previst per fer front a la fallida de països com Espanya, Itàlia o Bèlgica. Probablement pel fet que els comptes li continuaven sortint al país –durant el tercer trimestre es mantenien les previsions de creixement malgrat la crisi generalitzada a la resta de països membres–, Merkel aconseguia el suport de la majoria del Parlament per negociar l’ampliació del fons de rescat, que finalment es va aprovar. La banca privada alemanya, principal tenidora de deute públic grec, també sabia que les xifres macroeconòmiques no eren alienes a la beneficiosa relació d’intercanvi amb Europa, i per aquest motiu, i després de mesos de negociacions, al final d’octubre acceptava una condonació del 50% del deute a canvi d’assegurar-se’n el pagament de la resta. Mentrestant, les xifres d’atur evolucionaven positivament i a l’octubre baixaven fins al 6,5% de la població activa. D’altra banda, les previsions de creixement per al 2012 es revisaven a la baixa, però confirmant que l’economia alemanya continuaria creixent.