El diari sensacionalista Bildva publicar, just quan faltaven pocs dies perquè s'acabés l'any, un article que qüestionava el grau de relació que podien arribar a tenir dirigents polítics i poder econòmic. Aquesta vegada el punt de mira es dirigia sobre Christian Wulff, president del país, acusat d'acceptar diners d'empresaris per publicar llibres d'autoexegesi, comprar segones residències i acceptar sumptuosos regals. La dimissió de Wulff, que es va fer efectiva el 17 de febrer, va donar pas al nomenament, el 18 de març, del conservador Joachim Gauck, però no van acabar aquí les turbulències en el si de l'Estat alemany. L'avenç en la investigació sobre la cèl·lula terrorista Clandestinitat Nazi va trasbalsar tot el país, a més de forçar la constitució d'una comissió d'investigació que, mes rere mes, donava dades cada vegada més punyents. L'escàndol es va destapar arran de la detenció d'un dona que, juntament amb altres dos homes, i
durant més d'una dècada, havien col·locat bombes en barris d'immigrants que van provocar centenars de ferits i van assassinar un mínim de nou persones, totes elles treballadores d'origen turc; les famílies d'aquestes persones havien estat tractades com a delinqüents i investigades com a sospitoses, tot i que després s'havien tancat els casos per tenir una possible vinculació amb el narcotràfic. Però, en realitat, quaranta dels cent quaranta membres de l'organització de la qual va sorgir aquesta cèl·lula eren confidents de la policia i durant la llarga dècada en la qual va actuar tant agents de la intel·ligència militar (MAD) com de la policia política (BfV) i alts càrrecs polítics estaven al corrent tant de les seves activitats com dels seus components; a més, poques hores abans de l'hora en què s'havia d'entregar a les autoritats judicials tota la informació que la BfV i la MAD havien recollit durant sis anys era destruïda de manera aparentment misteriosa. Aquestes investigacions han forçat la constitució d'una comissió parlamentària i diverses compareixences del Govern per donar-ne explicacions.
Per altra banda, les vagues del primer trimestre del sector dels transports a Berlín, dels treballadors dels aeroports i de la funció pública per demanar augments salarials després d'una dècada de retrocés salarial (xifrat per l'OIT en el 4,5%) o l'augment exponencial de treballadors pluriempleats fins a arribar al 8,8% de la població activa van qüestionar el model de desenvolupament alemany, però no, en canvi, la popularitat de la primera ministra Angela Merkel, que a mitjan any encara tenia un 70% d'acceptació entre la població. Potser per alleugerir la pressió social i atendre les xifres de disminució del consum intern, a mitjan maig el Bundesbank va declarar que no s'oposaria a augments salarials en les negociacions dels convenis sectorials, i el ministre d'interior va anunciar un increment del 5,7% en el salari de ministres i viceministres. El mateix dia, però, Merkel va fer dimitir el ministre de Medi Ambient, Norbert Röttgen, cap de llista de la CDU a Renània del Nord-Westfàlia, després de la desfeta electoral a les eleccions de l'estat, el més poblat del país, en què la CDU va recollir els pitjors resultats de la seva història i va quedar tretze punts per sota de l'SPD, guanyador de les eleccions. El revés electoral i la proximitat de les eleccions generals, previstes per a la tardor del 2013, van forçar el Govern a moure fitxa i relaxar de cara a l'electorat el seu vessant més conservador; així, al principi de novembre es van anunciar mesures com l'anunci d'eliminar el copagament sanitari per al 2013, nous ajuts per a les famílies que renunciïn a les llars d'infants i la pujada del 2% de les pensions més baixes.
Al final d'any es van fer sentir, però, els primers senyals d'alarma al país. Al mes de setembre hi va haver una caiguda en la producció industrial de l'1,8% i del 3,3% en les comandes, i es va anunciar una rebaixa en les previsions de creixement per al 2013 de l'1,6% a l'1%. Semblava que les conseqüències de les polítiques d'austeritat preconitzades pel Govern Merkel trucaven ara a les portes del país.
El Govern d'Alemanya ha plantejat un marcat perfil monetarista en la gestió de la crisi europea, advocant en les successives cimeres per la contenció de la despesa pública com a principal objectiu dels estats membres. Així, va propulsar el pacte fiscal que implicava constitucionalitzar la limitació del dèficit públic, una de les poques eines de política econòmica que li quedava aplicar als estats, mentre que va eludir els acords entorn de polítiques de despesa i creixement que aconsellaven els experts econòmics, fins i tot l'FMI. Va mantenir una posició també intransigent respecte als països del sud d'Europa, en especial Grècia, a causa de l'elevada exposició de les seves arques i la seva banca privada al deute sobirà hel·lè, en què exigia l'acompliment de compromisos d'ajustos estructurals que, tot i la insistència de Merkel i el seu Govern, no van assegurar els pagaments. Igual d'intransigent es va mostrar respecte a altres països amb dificultats financeres, com Espanya i Itàlia, que van demanar mesures de mutualització del deute bancari per tal d'evitar la fallida; tan sols quan al final d'agost es va veure la imminència de la fallida, el Govern Merkel va donar el vistiplau a les mesures de rescat que garantissin la pervivència del model actual de moneda única i que tants beneficis li havia donat fins el moment. Propostes com la d'imposar un comissari econòmic a Grècia perquè decidís les seves polítiques de despesa o fiscals, o la d'una reforma laboral grega que apugés a tretze hores la jornada diària i a sis els dies laborables de la setmana, a més de l'eliminació dels convenis col·lectius, van permetre deduir que el Govern alemany estaria interessat a crear dues Europes: la del sud, desregularitzada i de mà d'obra barata i desqualificada, i la del nord, amb produccions d'elevat valor afegit i forta regulació de la força de treball.