Angela Merkel va ser reelegida cancellera d’Alemanya per tercer cop consecutiu
© Deutscher Bundestag / Achim Melde
El 2013 Alemanya va tenir un clar protagonisme electoral, tant al mateix país com al conjunt d’una UE pendent dels resultats al país germànic. A diferència de molts països del seu entorn, l’economia alemanya va continuar creixent lleugerament per sota de l’1%, amb un atur del 5% i un dèficit públic gairebé inexistent (0,1%).
Els avantatjosos indicadors macroeconòmics, així com el lideratge europeu en la protecció dels interessos de la indústria i la banca alemanyes, van ser les principals armes que van esgrimir el ministre d’Economia, Wolfgang Schäuble, i Angela Merkel al llarg de l’any. El full de ruta cap a la unió i la supervisió bancària europea –acordada al final del 2012 i desenvolupada al llarg del 2013– es va presentar com un triomf de les tesis de Schäuble i Merkel: control, però sense mutualització, dels costos de liquidació de bancs europeus i exclusió de la vigilància directa del Banc Central Europeu (BCE) als bancs i caixes d’estalvis amb menys de 30.000 milions d’actius o inferiors al 20% del PIB del país –que beneficia l’atapeïda xarxa de bancs i caixes dels länder alemanys–. En el cas de la indústria, la protecció dels interessos de l’influent lobby automobilístic alemany va fer que, al final de juny, Merkel congelés in extremis, al Consell Europeu, l’acord sobre la limitació d’emissions de CO2 i que es reiniciessin les converses per a flexibilitzar-lo. Tanmateix, l’escàndol per l’espionatge massiu de nord-americans i britànics desvelat per l’exagent Edward Snowden va afectar directament la cancellera alemanya, perquè el seu telèfon havia estat interceptat pels nord-americans i per la instal·lació britànica d’un sistema d’espionatge a poca distància del seu despatx. Tot i les crítiques de la cancellera, la negociació sobre un tractat de lliure comerç amb els Estats Units va continuar.
En clau electoral, a les eleccions estatals de la Baixa Saxònia, l’estreta victòria conservadora (36,2% dels vots) va ser insuficient per a evitar la formació d’un govern de coalició entre socialdemòcrates (32,6%) i verds (13,7%). A les de Baviera, la Unió Social Cristiana (CSU) va obtenir la majoria absoluta (49% dels vots), i el Partit Liberal Demòcrata (FDP) va patir una forta davallada i es va quedar sense representació parlamentària.
Aquest triomf conservador es va repetir finalment a les eleccions federals del 22 de setembre, amb una victòria que va deixar la CDU i la CSU a tan sols cinc escons de la majoria absoluta. La coalició conservadora va acumular el 41,5% dels vots i 311 escons, enfront del 25,7% i els 192 escons de socialdemòcrates (SPD), el 8,6% i 64 escons de l’esquerra i el 8,4% i 63 escons dels verds. La desfeta socialdemòcrata no va ser, però, l’única. L’FDP, amb representació ininterrompuda des del 1949, no va superar la barrera electoral del 5% i amb tan sols el 4,8% –10 punts menys que el 2009– va esdevenir per primer cop extraparlamentari. La mateixa sort va patir la formació antieuropeista Alternativa per Alemanya (AfD) amb el 4,7%. Amb aquests resultats, les negociacions de Merkel per formar govern es van adreçar a la reedició de la gran coalició amb els socialdemòcrates liderada per la cancellera el 2005. L’acord va arribar el 27 de novembre, després de dos mesos de negociacions amb l’SPD, i va incloure, entre d’altres, fixar un salari mínim interprofessional a partir del 2015.
Tot i el suport majoritari observat en les enquestes, l’acord de coalició va rebre crítiques internes i alhora va refredar qualsevol expectativa externa de canvis en la política europea. Al mateix temps, però, la Comissió Europea va iniciar, al novembre, una investigació especial a l’economia alemanya perquè es percebia un desequilibri en la balança comercial arran dels seus excedents d’exportació, que de manera reiterada eren superiors al 6% del PIB, fet que anava en contra d’una de les regles d’esforç del pacte d’estabilitat europeu signat al final del 2011. Després que el Departament del Tresor nord-americà acusés l’economia alemanya de causar una distorsió deflacionista a la zona euro per aquest motiu, ara la mateixa UE havia observat els riscos de desestabilització de la zona pel fre a la competitivitat de la resta de països que havia generat la força d’una Alemanya exportadora, però amb poca demanda interna i salaris baixos.