Alemanya, que va tenir un paper molt actiu en la crisi ucraïnesa, va exigir sancions per a Rússia, i Angela Merkel es va entrevistar diverses vegades amb el president d’Ucraïna Petró Poroixenko
© Bundesregierung
Tot i la preocupació per l’alentiment del creixement econòmic –amb un tancament del 0,4% el 2013 i previsions de l’1,8% per al 2014, que es van rebaixar durant l’any–, el 2014 va començar amb un ampli suport de l’opinió pública a la recentment constituïda coalició de govern entre el partit conservador (CDU-CSU) i el partit socialdemòcrata (SPD). El principal escull durant les negociacions havia estat l’exigència socialdemòcrata d’instaurar un salari mínim per primera vegada a Alemanya a partir del 2015. Un cop es va acceptar, el nou executiu va aprovar al principi d’abril el projecte de llei d’una tarifa mínima salarial de 8,5 €/h, que, posteriorment, al juliol, va ser ratificada per una àmplia majoria parlamentària amb la inclusió de diversos supòsits d’excepció –això és, la contractació d’aturats de llarga durada, els menors de 18 anys i l’aplicació gradual fins el 2017 en alguns convenis sectorials en vigor–. En la mateixa línia, un altre dels acords del pacte d’Angela Merkel amb els socialdemòcrates en matèria de pensions –el pas de la jubilació dels 67 anys als 63 després de 45 anys cotitzats i l’increment de les pensions més baixes i per discapacitat– va ser aprovat pel nou executiu al cap d’un mes d’haver-se constituït amb un augment previst de la despesa social entorn de deu mil milions d’euros.
Gràcies al ràpid desplegament de les mesures socials incloses en l’acord de govern, el suport de l’opinió pública a la gran coalició durant els primers mesos es va tornar a fer palès en els comicis europeus celebrats al maig. Els conservadors (CDU i CSU) van tornar a guanyar amb una majoria clara (35%), seguits dels socialdemòcrates de l’SPD (27%), que van refer-se de la desfeta del 2009 i van recuperar set punts. En aquesta ocasió, la patacada electoral la van patir els liberals (FDP), que ja es van quedar sense representació al Bundestag pocs mesos abans i que en aquestes eleccions van confirmar el seu mal moment –passant de l’11% al 3% respecte als anteriors comicis europeus–. Per contra, qui va obtenir representació per primer cop i va irrompre amb força, tal com preveien les enquestes, va ser la formació nacionalista euroescèptica Alternativa per Alemanya (AfD) amb el 7% dels vots, a escassa distància de l’Esquerra (Die Linke) i amb l’obtenció de 7 escons al Parlament Europeu. La irrupció de l’AfD en el mapa polític alemany també es va tornar a constatar al setembre en les eleccions legislatives als länder de Saxònia, Brandenburg i Turíngia. En els tres territoris van superar el 10% dels vots i es van convertir en quarta força als parlaments regionals, a poca distància de la tercera (SPD) a Saxònia i Turíngia. També destaca l’avenç de Die Linke en aquestes regions orientals, especialment a Turíngia, on es va consolidar com a segona força a poca distància de la CDU i en disposició d’assumir la seva primera presidència de govern en un land aliat amb els socialdemòcrates i els verds (Grüne).
El grau d’aprovació que van mostrar els sondeigs amb el primer any de mandat del nou executiu va ser força elevat, i encara més en el cas de la cancellera Merkel. Tot i així, les tensions en el si del Govern de coalició es van fer públiques i notòries des de gairebé els primers dies després de la presa de possessió, especialment entre els socialdemòcrates i els conservadors catòlics bavaresos de la CSU. Aquests darrers el primer de gener van proposar restringir la lliure circulació de ciutadans comunitaris romanesos i búlgars, així com especialment el seu accés a la seguretat social alemanya davant un fenomen immigratori que el cap de la CSU, Horst Seehofer, va qualificar de “perillosos turistes socials”. La reacció vehement dels socialdemòcrates i, en especial, del ministre d’Afers Estrangers no es va fer esperar. Al març, però, Merkel va anunciar l’enduriment dels controls en la concessió d’ajudes i la limitació del temps d’estada al país també en el cas dels immigrants comunitaris sense feina o recursos. Una polèmica similar es va repetir al final del juliol amb la presentació de l’anhelat projecte dels bavaresos encapçalats pel ministre de Transport de la CSU, Alexander Dobrindt, d’instaurar peatges per a totes les persones estrangeres a les autopistes d’arreu del país i que va aixecar forts recels entre membres de la CDU, l’SPD i la UE. En aquest clima, al desembre va tenir lloc a Dresden la primera manifestació important del moviment Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident (Pegida).
En clau internacional, aquestes tensions internes també es van reproduir arran de l’emfàtica implicació de la ministra de Defensa de la CSU, Ursula von der Leyen, en el conflicte ucraïnès i l’expansió de l’OTAN a l’Europa oriental. A les crides a la prudència d’alguns ministres, s’hi van sumar posteriorment les dels excancellers Kohl, Schröder i Schmidt criticant l’actiu paper d’Alemanya en la crisi ucraïnesa i la fèrria exigència de sancions econòmiques a Rússia. Merkel, deixant oberta la porta al diàleg amb Moscou, es va decantar en paral·lel per participar activament amb Polònia en el disseny de l’acord d’associació oriental amb Ucraïna –desencadenant de la crisi a la zona i de les tensions posteriors–, amb l’objectiu de tenir un rol geopolític més determinant en l’àmbit mundial i en el si de la pròpia OTAN, malgrat les estretes relacions comercials entre ambdós països i la dependència energètica germànica del gegant rus. En quest sentit, les consegüents tensions amb Rússia i la persistència del conflicte a Ucraïna van esdevenir a curt termini l’assumpció d’un factor de risc afegit a la contracció del creixement de l’economia alemanya des del segon trimestre i la revisió a la baixa de les previsions inicials realitzades abans de l’esclat de la crisi.