Trobada de la cancellera Angela Merkel amb líders europeus (a l’esquerra, el president francès François Hollande; al centre, el primer ministre italià Matteo Renzi), a l’illa italiana de Ventotene, per a fixar una estratègia comuna davant de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea
© Bundesregierung
Alemanya va començar l’any sacsejada per les rèpliques de la crisi migratòria i la política d’asil d’Angela Merkel vers els refugiats. Per primer cop a la història, el seu discurs de Cap d’Any va ser subtitulat a l’àrab i l’anglès, tot recordant els més d’1,1 milions de sol·licitants d’asil al país que calia conèixer i respectar les normes i les tradicions alemanyes. Al mateix temps, grups d’homes immigrants d’origen nord-africà o àrab eren acusats d’agressió a persones reunides a la catedral de Colònia per a celebrar l’Any Nou. Una dona va ser violada, i el fet que tant la policia com els mitjans triguessin més de quatre dies a difondre’n la notícia va alimentar les ires dels populistes conservadors i l’extrema dreta i també els dubtes entre la població sobre el fet que Merkel fos capaç de gestionar la gran afluència de musulmans al país: fins el 63% dels enquestats aquells dies van considerar que ja hi havia massa sol·licitants d’asil al país.
Aquest debat públic sobre la sostenibilitat de l’estat del benestar i la "cultura de la benvinguda" als refugiats va amenaçar l’aparent fortalesa econòmica del país, amb l’índex d’atur més baix registrat en dues dècades (el 4,4% al final d’any) i un creixement lent, però sostenible, del PIB anual de l’1,9%. De fet, els principals centres de negoci alemanys van posar en dubte les polítiques del Govern perquè, entre d’altres i tenint en compte els baixos tipus d’interès, Alemanya va invertir el 2016 menys que en el passat i comparativament menys que la majoria dels altres països de la zona euro.
Les crítiques a aquest model de gestió van recordar que la inversió pública a Alemanya havia caigut del 6% del PIB el 1970 al 2% el 2016, en un moment en què les grans infraestructures del país es trobaven, segons molts dels experts, en condicions crítiques d’ús i manteniment. Com a resposta, i sempre segons el Govern de coalició entre els conservadors (CDU) i els socialdemòcrates (SPD), augmentar la inversió (noves carreteres, ports, etc.) podria amenaçar el superàvit d’un dels comptes corrents més consolidats –el 2016 va registrar un rècord de 310 bilions de dòlars–, per sobre del 7% del PIB.
La raó principal de la baixa inversió va ser el clima d’incertesa i el nerviosisme sobre el futur, en un moment que les preocupacions sobre Grècia i Rússia (un dels principals socis comercials del país) i els dubtes sobre la fortalesa de l’euro van desestabilitzar el clima de negocis del país. En aquest sentit, Alemanya va liderar l’oposició en contra d’incloure més diners públics als programes d’inversions de la Unió Europea en un any que el país es veia limitat pel "fre al deute" constitucional adoptat el 2009, i que va exigir equilibrar els pressupostos federals el 2016.
Una forta indústria exportadora i una moneda afeblida per les dificultats dels seus veïns del sud van fer que la posició econòmica d’Alemanya fos difícil de desafiar. Dit això, al setembre, gairebé 200.000 ciutadans van sortir als carrers de les ciutats de tot el país per protestar contra l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP), un acord de lliure comerç en negociació entre la Unió Europea i els Estats Units. També van protestar en contra del CETA, un acord semblant de liberalització del comerç entre la UE i el Canadà.
Les raons principals per a oposar-s’hi van ser el temor a la creació de nous tribunals supranacionals d’arbitratge per a resoldre les disputes comercials, que, a la llarga, reduirien els drets dels ciutadans, comprometrien les seves dades i el medi ambient, a més d’empitjorar les condicions laborals a favor de les grans corporacions globals i perjudicant els consumidors i les petites empreses.
En un tauler polític europeu incert en quatre grans països, l’amenaça creixent de noves forces conservadores i d’extrema dreta euroescèptica també a Alemanya, un panorama francès també insegur, sumat al Brexit i una Itàlia contrària a les reformes de Renzi, Angela Merkel va anunciar que es presentaria per a un quart mandat com a cancellera alemanya en les eleccions de la tardor del 2017.