Les eleccions parlamentàries van confirmar Angela Merkel, al capdavant del CDU, com a cancellera d’Alemanya, malgrat perdre el 15% dels vots respecte als anteriors comicis, fet que la va obligar a pactar una nova Gran Coalició de govern amb l’SPD
© CDU / Laurence Chaperon
Alemanya va afrontar el 2017 com un any electoral, amb un lideratge conservador de la CDU, consolidat a l’entorn de la cancellera Angela Merkel, i una alternativa al centreesquerra encapçalada per un moderat expresident del Parlament Europeu Martin Schülz, de l’SPD. En aquest sentit, poques setmanes després que el socialdemòcrata i exministre d’Afers Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, va ser proclamat president de la República –càrrec eminentment simbòlic i representatiu a Alemanya–, el 18 de març, Sigmar Gabriel va anunciar la seva renúncia com a futur candidat de l’SPD i alhora va projectar Martin Schülz a la carrera electoral com a reclam conegut per intentar millorar els resultats del partit.
L’any va arrencar amb l’atemptat gihadista a Berlín del 19 de desembre de 2016 encara ben present, en què un camió va atropellar la multitud que visitava un dels típics mercats nadalencs alemanys i va deixar 12 víctimes al seu pas; el terrorista va fugir a peu i va ser abatut a trets dies més tard a Milà per la policia italiana. L’atemptat va atiar encara més el debat sobre els refugiats, la immigració i l’apoderament de les posicions de l’extrema dreta en un tema recurrent fet bandera per l’AfD i, en no poques ocasions, per la mateixa CSU bavaresa, que es va allargar fins a les eleccions del setembre.
Tot i així, l’AfD, en creixement regional però encara sense representació al Bundestag, va patir una crisi inesperada. Frauke Petry, copresidenta fundadora del partit i eurodiputada, va renunciar a coliderar l’AfD en les eleccions generals celebrades pocs dies abans del congrés del partit a l’abril, tot i que mesos més tard va acabar formant part de les llistes per la Baixa Saxònia.
En clau internacional, Merkel va redoblar esforços davant la tensió existent entre ella i Donald Trump arran de la política econòmica proteccionista nord-americana; les crítiques de Trump a les posicions públiques de Merkel en matèria immigratòria i exterior al Pròxim Orient, i el trencament dels acords climàtics de París per part de la nova Administració nord-americana. També amb Turquia es van tensar extraordinàriament les relacions, fins al punt que Merkel va acabar proposant donar per finalitzada qualsevol negociació amb el Govern turc per al seu ingrés a la UE i Erdoğan va demanar públicament a la important comunitat d’origen turc resident a Alemanya que no votés la CDU en les eleccions generals de setembre. Amb anterioritat, al març, el Govern alemany no va donar permís per a la celebració de mítings electorals del Govern d’Ankara en territoris alemanys amb població turcogermànica i doble nacionalitat amb dret a vot a Turquia.
Malgrat aquestes tensions en política exterior, la balança comercial alemanya va assolir alhora xifres històriques: un rècord d’exportacions per sobre dels 1,2 bilions d’euros i un saldo comercial de més de 250 mil euros de superàvit.
També en clau econòmica, lluny de les previsions germàniques, durant el primer semestre el BCE va anunciar que la inflació real era molt més baixa, i encara insuficient i insostinguda, per a un creixement intern (1,6%) que la prevista pel Govern alemany (2,2%), a la vegada que va expressar que no era motiu suficient, malgrat els interessos exportadors d’Alemanya, el seu desinterès pel foment de la demanda i el desenvolupament dels mercats interns. En el rerefons, hi havia el qüestionament germànic a la política monetària expansiva de Draghi –amb tipus d’interès baixos i un programa de compra de bons per valor de 60.000 milions d’euros mensuals–, i el qüestionament de Draghi al marge fiscal d’Alemanya per fomentar el seu creixement.
Malgrat que les xifres macroeconòmiques van ser positives, la taxa d’atur a Alemanya es va situar entorn del 5% i es va produir un creixement rècord de la població sota el llindar de la pobresa (15,7%), la majoria treballadors amb salaris un 60% inferiors als ingressos mitjans alemanys.
Això no obstant, poc abans de les eleccions, els socialdemòcrates (SPD) van aconseguir trencar la disciplina del pacte parlamentari amb la CDU en ocasió del projecte de llei de reconeixement del matrimoni homosexual. Aquesta llei finalment es va aconseguir aprovar malgrat la fèrria oposició de la CDU i la CSU. D’altra banda, al final de juliol, es va fer públic que el nombre mínim contrastat de víctimes d’abusos físics i sexuals a la coral de la catedral de Ratisbona entre el 1945 i el 1995 –dirigida per Georg Ratzinger, germà de Benet XVI, entre el 1964 i el 1994– era de 547 menors d’edat i que serien indemnitzades amb 20.000 euros cadascuna.
També al final de juliol i en plena precampanya electoral, un refugiat dels Emirats Àrabs radicalitzat en l’islam va entrar en un supermercat d’Hamburg i va atacar a ganivetades les persones que es trobaven a l’establiment, amb un balanç d’un mort i sis ferits.
Al setembre, amb una participació de gairebé 47 milions de votants (76% de l’electorat), Angela Merkel (CDU-CSU) va guanyar les eleccions parlamentàries en obtenir més de 15 milions de vots (32,9% i 246 escons), però amb un descens del 15% en vots i la pèrdua de 60 escons. L’SPD va assolir un dels pitjors resultats de la seva història: amb -15% de vots respecte dels comicis anteriors, es va situar per sota de la barrera dels 10 milions de vots (20% del vot emès vàlid) i es va quedar amb 153 diputats (40 escons menys). L’AfD, amb un discurs ultranacionalista i xenòfob, va aconseguir 5,8 milions de vots (12,6%) en la seva primera cita federal, 94 diputats i la victòria en diversos territoris de l’est. El Partit Liberal va ser l’altra sorpresa, i va recuperar representació parlamentària amb gairebé 5 milions de vots (10,7%) i 80 escons. Die Linke i els verds van aconseguir un lleuger creixement i es van situar escassament per sobre dels 4 milions de vots, el 9% del vot vàlid i 69 i 67 diputats respectivament. Amb 709 escons i una majoria absoluta situada als 355 escons, la governabilitat i l’estabilitat parlamentària s’aventurava complexa.
Davant de la desfeta, l’SPD va anunciar que no reeditaria de nou la Gran Coalició. En conseqüència, la cancellera Merkel va anunciar una opció transversal inaudita per a intentar formar govern amb liberals i verds alhora. Les converses a tres bandes es van allargar gairebé un mes, però van trencar-se quan els Liberals van optar per renunciar-hi argumentant que la negociació no portava a cap destinació d’entesa factible de les 4 parts per a poder formar govern. En aquest context, al desembre, la direcció de l’SPD de Schülz va acceptar la decisió d’encetar negociacions per tornar a intentar reeditar la Gran Coalició, evitar repetir eleccions a curt termini i assegurar l’estabilitat política a la primera potència econòmica de la UE.
En paral·lel a les negociacions, la celebració de les eleccions regionals a la Baixa Saxònia van suposar un altre revés per a Merkel. L’SPD va aconseguir la victòria, seguit de la CDU, els verds i una AfD que, amb el 6% dels vots, va aconseguir d’aquesta manera tenir ja representació a 14 dels 16 lands en pocs anys.