Al mateix temps que les protestes sacsejaven Tunísia, al principi del mes de gener els carrers d’Algèria van ser escenari d’esclats de violència protagonitzats per joves de barris populars, especialment a Alger i Constantina. L’augment dels preus dels productes de primera necessitat va ser el brou de cultiu del malestar popular. La protesta va desembocar en accions violentes i vandalisme. Entre el febrer i el març, moviments polítics i sindicals van convocar protestes i manifestacions, però les protestes no es van escampar a tot el territori i tampoc no van tenir la importància d’altres països àrabs. En una societat traumatitzada per més de 100.000 víctimes durant la violència dels anys noranta, els ciutadans van ser reticents a sumar-se a les mobilitzacions polítiques. Tanmateix, la conflictivitat social, expressada en accions puntuals de protesta per l’estat dels serveis públics o per l’assignació d’habitatges protegits, va ser habitual i es va produir arreu del país.
El Govern algerià va reaccionar davant dels primers moviments amb augments a les subvencions d’aliments bàsics, mesures per a afavorir joves emprenedors, anuncis de contractació de personal per a l’Administració pública i increments salarials. Unes mesures que, en bona part, es van poder dur a terme gràcies a l’alça dels preus de l’energia, però que molts experts van pronosticar que tindrien un recorregut limitat.
També es van dur a terme mesures de caràcter polític, com l’aixecament, el 22 de febrer, de l’estat d’emergència, en vigor des de feia gairebé vint anys. Al mes d’abril, el president Bouteflika, que havia declarat que estava disposat a dur a terme reformes, però no sobre pressió, va dirigir-se a la nació en un discurs televisat en què va anunciar mesures d’obertura: reforma de la Constitució i de la llei electoral, la de partits i la de premsa. Per a tot això es van crear comissions però no es va concretar el calendari o l’abast de les reformes.
Una de les grans preocupacions a Algèria va continuar essent la inseguretat provocada per l’existència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), integrat en bona part per terroristes que havien militat en el Grup Salafista de la Predicació i el Combat. Una de les accions més violentes va ser l’atemptat de l’agost del 2011 contra l’acadèmia militar de Sersell, a un centenar de quilòmetres d’Alger, que va provocar la mort de divuit persones.
La preocupació pel fenomen terrorista explica, en bona part, l’actitud d’Algèria davant dels enfrontaments a Líbia. Algèria va ser un dels països més reticents a col·laborar amb el Consell Nacional de Transició. Les autoritats d’Alger van desconfiar dels sectors islamistes perquè tenien por que part del territori libi quedés fora del control de les autoritats estatals i sospitaven que les armes que havien estat en circulació les pogués comprar AQMI. El fet que l’esposa i dos dels fills de Gaddafi fossin acollits en territori algerià com a refugiats va representar un altre element de fricció entre el Govern algerià i les noves autoritats líbies.