El 10 de maig es van celebrar eleccions parlamentàries, les primeres després de l'onada de canvis al món àrab i que havien de mostrar el suport de la ciutadania a les propostes de reforma del president Bouteflika. Abans s'havien introduït reformes polítiques, com una nova llei electoral i la creació de la Comissió Nacional per a la Supervisió de les Eleccions. En aquests comicis es van presentar 28 noves formacions i van tenir un índex de participació baix (42,9%), però superior a eleccions anteriors. El Front d'Alliberament Nacional (FLN), de Bouteflika, es va imposar amb 220 escons dels 463 en joc, seguit pel seu aliat Reagrupament Nacional Democràtic (RND). La gran notícia van ser els mals resultats de l'Aliança Verda, formada pels tres principals partits islamistes d'Algèria el Moviment de la Societat per la Pau (MSP), al-Nahda i al-Islah, amb només 48 escons. En el cas algerià no es va repetir l'èxit que els partits islamistes havien tingut en les eleccions tunisianes, egípcies i marroquines.
Catorze partits de l'oposició van denunciar frau massiu en els comicis i van boicotejar la constitució del Parlament i l'elecció del primer ministre. Amb una part de l'oposició que no reconeix l'autoritat del nou òrgan legislatiu, Algèria va entrar en un període d'incertesa política agreujat per la lentitud en el nomenament del nou primer ministre. Quatre mesos després de les eleccions, al setembre, Bouteflika va designar l'antic titular de Recursos Hídrics Abdelmalek Sellal com a cap del Govern.
El 5 de juliol, Algèria va celebrar el 50è aniversari de la seva independència de França. A l'octubre, François Hollande, per primera vegada en la història, va reconèixer la cruenta repressió de la policia francesa contra partidaris de l'FLN que es manifestaven a París a favor de la independència el 17 d'octubre de 1961. Un gest insuficient segons les autoritats algerianes que, coincidint amb el començament de la guerra d'independència, van demanar al Govern francès que es penedís públicament pels crims comesos durant la colonització.
Pel que fa a la política exterior, Algèria va tenir un paper clau en la crisi de Mali, país amb el qual té 1.400 km de frontera terrestre. La presència al nord d'aquest país de membres d'al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), integrada en bona part per terroristes que havien militat en l'algerià Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, representa una amenaça per a la seguretat algeriana.
Grups tuaregs i islamistes, alimentats pel tràfic d'armes i d'homes provinents de Líbia, van fer-se forts al nord de Mali i van declarar la independència de l'Azawad. Davant d'aquesta situació, el Govern de Bamako va demanar ajuda a la comunitat internacional i també a Algèria per a reprendre el control del nord del país. El 12 d'octubre, el Consell de Seguretat de l'ONU va adoptar una resolució per a preparar el desplegament d'una força internacional. Tot i que Algèria desitja el restabliment de la unitat de Mali, desconfia del desplegament de tropes prop de les seves fronteres i aposta per dialogar amb els sectors més moderats del nord. Per tal de convèncer Alger de donar suport a la missió internacional, al final del 2012 es van multiplicar els contactes diplomàtics. El president Bouteflika es va reunir amb Hillary Clinton, a l'octubre, i amb François Hollande, al desembre.