L’any 2013 va començar amb el violent assalt per una milícia islamista a una planta de gas de Tigantourine, operada per la britànica BP, la noruega Statoil i l’algeriana Sonatrach. L’assalt a la planta de gas, situada a 40 km d’In Amenas, prop de la frontera amb Líbia, va durar quatre dies i hi van morir 39 ostatges –de 8 nacionalitats– i 11 milicians. En el moment de l’assalt, hi ha havia unes 790 persones de 26 nacionalitats, la gran majoria algerians. L’acció dels milicians a la planta de gas exigia la fi de la intervenció francesa a Mali i l’alliberament per part d’Algèria, i altres països, de presos islamistes. Alger es va negar a negociar. L’operació de les forces armades algerianes en l’alliberament de la planta va ser molt controvertida i va provocar l’enuig dels països amb persones retingudes a la central.
A l’abril, el president Bouteflika va patir un accident cardiovascular i va ser traslladat a l’hospital Val-de-Grâce de París. No es va difondre cap imatge del president durant dos mesos, fet que va provocar rumors sobre el seu veritable estat de salut i va obrir el debat successori de cara a les eleccions del 2014, any que expira el tercer mandat del president algerià. El debat, però, va quedar tancat a final d’any, quan el Comitè Central del Front d’Alliberament Nacional (FNL) –tot i la deteriorada salut del president– va proclamar Bouteflika candidat per a les properes eleccions.
Malgrat la seva salut precària, els moviments de Bouteflika i l’entorn presidencial van estar dirigits a mantenir el poder personal i la continuïtat del règim: al principi de setembre va crear un nou gabinet per a situar en llocs clau de diferents ministeris persones lleials i, a més a més, es va limitar la influència política del servei secret militar algerià (DRS).
Poc després d’aquestes decisions estratègiques, el primer ministre Abdelmalek Sellal va entregar a Bouteflika el projecte de reforma de la Constitució, una reforma promesa pel president el 2011 per contenir les protestes i les mobilitzacions de la Primavera Àrab. Entre les novetats d’aquest projecte destaca la creació de la figura del vicepresident, encarregat de gestionar el assumptes del dia a dia del país.
Davant la incertesa, la paralització política i la manca de reformes democràtiques clares, les manifestacions es van succeir en diverses parts del país. Milers de manifestants van participar en la Marxa per la Dignitat a Ouargla, una ciutat rica en gas i petroli, per exigir mesures efectives de creació de feina i més transparència en els processos de contractació. De fet, els serveis secrets havien descobert suborns de l’empresa petroliera italiana Saipem a responsables del sector energètic algerià. La Justícia va imputar l’exministre d’Energia, Chakib Khelil, i altres alts càrrecs de la companyia energètica Sonatrach, propers a Bouteflika.
Malgrat els problemes de salut de Bouteflika, Algèria va desenvolupar una política exterior més assertiva. Al setembre, el líder d’Ennahda, Rachid Ganouchi, i també l’exprimer ministre tunisià i líder opositor Béji Caïd Essebsi van ser rebuts pel cap d’estat algerià, que va instar-los a resoldre les diferències per encarrilar la transició política. Pel que fa a la crisi a Síria, el primer ministre Sellal va deixar clar que Algèria està a favor d’una solució política i diplomàtica i en cap cas es donaria suport a una intervenció estrangera contra el règim d’Al-Assad.