La política algeriana va continuat pendent de la delicada salut del president de la República, Abdelaziz Bouteflika, així com de les intrigues i les lluites de palau en el que a Algèria es coneix com "la caixa negra del poder". L'element més notori d'aquests moviments va ser l'anunci, el 13 de setembre, del relleu al capdavant del Département du Renseignement et de la Sécurité (DRS), és a dir, dels serveis d'intel·ligència. Amb la substitució de Mohamed Mediène, conegut pel seu àlies Toufik, pel general Athmane Tartag, dit Bachir, els mitjans de comunicació algerians van parlar del final d'una dècada. Toufik havia estat al capdavant dels serveis d'intel·ligència des de l'any 1990 i era el darrer alt càrrec en funcions dels que van decidir, al gener de l'any 1992, aturar el procés electoral que hagués donat la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i amb el qual es va iniciar la dècada sagnant, el conflicte civil que va provocar més de 100.000 morts. El relleu de Toufik no va ser un fet aïllat, ja que havia vingut precedit de canvis en les altes jerarquies de l'exèrcit i de la gendarmeria. En aquesta mateixa línia, cal assenyalar que el 14 de maig es va produir una crisi de govern i tres dels ministeris més importants (Interior, Finances i Energia) van canviar de mans.
L'acció governamental va estar molt marcada per la delicada situació econòmica, especialment per la baixada sostinguda dels preus dels hidrocarburs en els mercats globals. Algèria, el novè productor mundial de gas natural del món i el dissetè de petroli, depèn d'aquests ingressos per a sostenir una economia subsidiària, un mercat de treball públic sobredimensionat i ineficient i una política d'estímuls que va permetre al règim esquivar els efectes de la Primavera Àrab. Les reserves en divises estrangeres que el país havia acumulat en èpoques de bonança van minvar (20.000 dòlars en sis mesos), i es va especular cada cop més sobre la possibilitat d'una gran crisi econòmica si la tendència dels preus de l'energia no canvia els propers dos anys. Precisament per aquest motiu, les autoritats algerianes van redescobrir l'interès per explotar les reserves de gas de lutita. No obstant això, durant la primera meitat de l'any es van produir protestes al sud del país per part de l'incipient moviment antifracking d'Algèria, en una mobilització sense precedents en la història recent del país.
Una crisi de naturalesa ben diferent van ser els enfrontaments intercomunitaris entre àrabs i amazics que van tenir lloc a la ciutat de Ghardaïa, al centre del país i coneguda com "la porta del Sàhara", i a dues altres localitats de la regió del Mzab, Bériane i El Guérara. La tensió s'ha apoderat d'aquesta regió des de l'any 2013 però es va produir un repunt de la violència al maig del 2015, amb 22 morts en enfrontaments entre les dues comunitats. Una lluita en què conflueixen intrigues polítiques i competició per l'espai en un context de ràpida urbanització. L'altre focus de violència van ser les operacions de les forces de seguretat contra grups islamistes radicals, concretament a Bouïra i Aïn Defla, al maig i juliol respectivament.
Finalment, cal destacar l'èxit de la candidatura de la ciutat algeriana d'Orà per a acollir els Jocs Mediterranis de l'any 2021 i el premi Goncourt 2015 per a l'obra de l'escriptor algerià Kamel Daoud.