Amb la visita a l’abril del president José Eduardo dos Santos (en el poder des del 1979) a París, on es va reunir amb el cap d’estat francès, François Hollande, es van enfortir les relacions entre els dos països, que en el decenni de 2000 es van deteriorar per l’anomenat “cas Angolagate” sobre la venda il·legal d’armes a Angola per empresaris i polítics francesos, entre els quals destacava Pierre Falcone.
França és el tercer inversor estranger a Angola, amb interessos importants en el petroli, el motor d’una economia que ha crescut de forma sostinguda més del 5% des de la fi de la guerra civil, el 2002. Angola produeix gairebé dos milions de barrils de petroli l’any –dels quals 600.000 són de la companyia Total–, que representen el 90% de les exportacions i el 80% de la recaptació de l’Estat. Sonangol, la ben gestionada companyia estatal de petrolis, va obtenir uns beneficis de 2.960 milions de dòlars l’any 2013. Amb els ingressos dels hidrocarburs, el Govern desenvoluparà un ambiciós programa entre el 2013 i el 2017, que té les infraestructures –construïdes per empreses xineses, el primer soci comercial per davant dels Estats Units i Portugal– i l’agricultura com a prioritats. Així, la rehabilitació del ferrocarril entre el port de Lobito i la frontera amb la República Democràtica del Congo es va inaugurar a l’agost; és l’obra més important perquè permetrà exportar els minerals produïts a la província congolesa de Katanga.
En la crisi de la República Centreafricana, Dos Santos es va mostrar molt actiu, va donar suport econòmic al Govern presidit per Catherine Samba-Panza i va anunciar l’enviament de soldats a la missió de pau de les Nacions Unides, la MINUSCA.