L’agenda política de l’any va estar determinada per les eleccions legislatives de l’octubre, en les quals es va renovar la meitat de la Cambra de Diputats i un terç del Senat. A més, com que, des del 2009, uns quants mesos abans de la contesa s’han de fer unes eleccions primàries simultànies en el si de totes les forces polítiques per a determinar els candidats, el procés electoral es va allargar pràcticament tot l’any. També van ser unes eleccions molt competides, tant a l’interior dels partits entre els diferents aspirants a candidats, com després, en la pugna entre aquests a l’hora d’aconseguir els escons. Finalment, aquestes eleccions van confirmar que la polarització ha anat creixent any rere any i s’ha convertit en un factor estructural de la política argentina. Els resultats de les eleccions van suposar una clara davallada de les diferents forces que donen suport al Govern de Fernández, agrupades en el Frente para la Victoria (FPV), però malgrat tot encara va conservar una majoria significativa de 123 diputats sobre un total de 257. Aquesta majoria simple és suficient per a encarar la nova legislatura, ja que la segona agrupació de forces, liderada per la Unión Cívica Radical, només va aconseguir 63 escons. Més enrere van quedar una agrupació de peronistes dissidents (Frente Renovador), amb 19 diputats, i un grup conservador (Propuesta Republicana), amb 18. De tota manera, la davallada de l’oficialisme va obrir les expectatives a les especulacions sobre nous candidats per a les eleccions presidencials de l’any 2015. A més, enmig de tota la campanya i poc després de les eleccions, entre octubre i novembre, la presidenta Cristina Fernández va haver de renunciar temporalment al càrrec per ser operada de nou del càncer que se li havia detectat l’any anterior.
Respecte a l’àmbit social, l’agitació per demandes laborals diverses va ser freqüent al llarg de l’any, però entre novembre i desembre van esclatar unes onades vandàliques incontrolades enmig d’una vaga de policies de tot el país que demanaven augments salarials. La situació va sacsejar fortament la societat argentina i va tornar a la memòria el record de la crisi de començament del segle XXI que va acabar amb els estalvis de tota la població (l’anomenat corralito financer).
Quant a l’àmbit econòmic, el creixement es va anar recuperant, i l’any es va tancar amb un augment del PIB del 4,5%. Una part important de la recuperació econòmica del 2013 la va propiciar el creixement del consum intern, que va ser impulsat pels augments salarials de prop del 25%. Però aquesta bonança també va afectar la inflació, que a final d’any havia pujat en una xifra similar. Quant al comerç exterior, les exportacions argentines es van recuperar per l’increment de les vendes als mercats mundials, i així es va aconseguir equilibrar una mica la gran demanda importadora provocada per l’augment del consum intern. Però els desequilibris en la balança de pagaments van persistir i davant les dificultats per a aconseguir crèdit a l’exterior el Govern va fer un ús important de les reserves internacionals. D’altra banda, al novembre, el Govern argentí i la petroliera Repsol van arribar a un principi d’acord per posar fi al litigi iniciat per la companyia espanyola després de la nacionalització de l’any 2012, i ambdues parts van començar negociacions sobre les compensacions per l’expropiació.
En la política exterior, la presidenta Cristina Fernández va participar en diferents reunions amb els seus homòlegs llatinoamericans, entre les quals detaquen les mantingudes amb el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i la presidenta del Brasil, Dilma Rousseff. També va fer, a començament d’any, un controvertit viatge a l’Iran, que va suposar un gir radical respecte a la política anterior de distanciament entre els dos governs. En el decurs de la visita, Cristina Fernández va acordar amb les autoritats de Teheran revisar de nou tota la investigació sobre l’atemptat contra la seu a Buenos Aires de la mútua jueva AMIA, en el qual van morir 85 persones l’any 1994. Després d’anys d’investigació, la justícia argentina havia reclamat l’extradició de sis ciutadans iranians per jutjar-los com a autors de l’atemptat, però la demanda mai no va ser acceptada. Per tots aquests motius, el viatge i l’acord de revisió van ser molt criticats per l’oposició i també van provocar un ampli rebuig social a l’Argentina.