El sector agrari argentí es va veure afectat per la reducció d’inversió en les xarxes viàries arran de la greu crisi econòmica que viu el país
© Secretaría de Comunicación Pública Presidencia de la Nación Argentina
El sistema polític argentí es caracteritza per la concentració de poders en la figura de la presidenta, Cristina Fernández de Kirchner, però com que els resultats electorals de l’any 2013 no li van facilitar poder dur a terme una reforma constitucional que li hagués permès presentar-se a la reelecció, els diferents lideratges polítics del peronisme van començar la batalla per situar-se en la millor condició possible de cara a les presidencials del 2015.
Però, sobretot, l’agenda d’aquest any va estar molt influïda per les decisions econòmiques, ja que el país es va veure abocat a un abisme que recordava molt la greu crisi econòmica de principi de segle. Així, el problema de l’espiral inflacionària, la devaluació monetària i l’augment de les taxes d’interès van afectar les finances públiques limitant al màxim no només les capacitats d’inversió sinó també la despesa pública corrent. Al principi del 2014, el Govern va adoptar una devaluació de la moneda del 20% amb la intenció de recuperar la competitivitat externa, però l’increment dels tipus d’interès i l’accentuació de la inflació van neutralitzar la mesura al cap de pocs mesos. Mentrestant, es van haver de paralitzar tant les inversions en la xarxa viària –molt necessàries per a revitalitzar la producció agrícola–, com les del pla energètic –bàsiques per a posar en marxa els nous jaciments petroliers i també per a refer els sectors elèctric i del gas–. En aquest context, el Govern va desenvolupar la nova llei d’hidrocarburs, per mitjà de la qual s’aprovaran les noves concessions d’explotació a nous inversors estrangers, perquè després de la recuperació del control estatal sobre la petroliera YPF, i un cop resolts els litigis amb Repsol amb l’acord de compensacions per l’expropiació, el Govern té dipositades moltes esperances en els recursos financers que poden emanar de les concessions en aquest sector.
D’altra banda, l’economia argentina va seguir afectada per la manca de finançament exterior, situació que arrossega des de fa uns quants anys gràcies a la desfeta de les finances públiques i el posterior impagament del deute extern. Enguany, quan semblava que l’Argentina podia tornar a captar préstecs exteriors, va esclatar un conflicte amb un fons d’inversions especulatives que el 2013 va denunciar el país davant de la justícia dels Estats Units. Al juny del 2014 la Cort Suprema dels Estats Units va ratificar la sentència d’un jutge federal de Nova York a favor del demandant, que el Govern argentí no accepta. En essència, el litigi rau en el fet que aquest fons reclama al Govern argentí el pagament del 100% de la part del deute que té en el seu poder, a diferència de la majoria de prop del 90% dels creditors, que fa una dècada que ja havien negociat i acceptat un descompte molt elevat en els pagaments del deute extern. Aquesta demanda, però, pot portar l’Argentina de nou a la bancarrota perquè una clàusula de la renegociació del deute indicava que, si abans de gener del 2015 l’Argentina pagava a algun dels creditors el 100% del valor de la seva part del deute, tots els altres creditors podrien reclamar les mateixes condicions. Al setembre, es va aprovar una llei per a reestructurar el deute.
En aquest context, l’evolució econòmica tampoc no va ser favorable a causa d’una reducció del consum intern i una davallada de les exportacions. Tot això va confluir en un estancament econòmic, en el qual el PIB a penes va créixer el 0,2%, que va afectar el nivell de vida de la població i va fer augmentar el descontentament. En un altre pla, cal esmentar la demanda d’extradició per part d’una jutgessa argentina d’exministres i alts càrrecs espanyols pressumptament involucrats en violacions dels drets humans durant el franquisme.