El president del país, Mauricio Macri, va encetar el seu primer any de mandat amb el propòsit de tornar a posar ordre i renegociar el difícil tema de conjugar la recaptació d’impostos amb la coparticipació fiscal entre el Govern central i les províncies. L’Argentina és un país que té un gran component federalista i els poders territorials exercits pels governadors són importants, en bona mesura perquè hi ha força competències que estan descentralitzades. En el moment que es va posar en marxa el model anomenat de coparticipació, la proporció de repartiment dels diners entre l’Estat i les províncies s’aproximava a un 45% per al primer i un 55% per a les segones. Darrerament, però, s’havia trencat la tendència en favor de l’Estat (que gastava gairebé el 70% de la recaptació total) i per a compensar-ho es transferien unes partides posteriorment a les províncies, però seguint un procediment totalment discrecional, que suposava una eina de poder en mans del primer mandatari, que podia premiar o castigar els governs provincials segons l’afinitat política. En aquest exercici d’equilibris per a tornar a generar confiança i recuperar un sistema compartit, el president Macri va haver de negociar amb els governadors dels territoris, molts dels quals no són del seu grup polític, i també va ser important la negociació legislativa, perquè el repartiment del poder parlamentari entre els grups afins al president i els opositors és favorable a aquests darrers.
Un segon propòsit presidencial va ser l’aposta per incrementar les inversions en infraestructures públiques, i fins i tot el Govern es va comprometre a fixar un objectiu del 6% del PIB anual destinat a aquest capítol, amb la intenció de revifar la malmesa economia interna. La qüestió, però, va ser que per la manca de recursos públics per a finançar l’abast d’aquestes infraestructures, el president Macri va decidir traslladar la iniciativa a l’empresa privada, per mitjà del mecanisme conegut de les aliances publicoprivades. D’altra banda, per a millorar la credibilitat internacional i així poder finançar aquests projectes en millors condicions d’interessos, el Govern de Macri va haver de renegociar alguns serrells amb determinats creditors del deute extern que havien dut l’Argentina als tribunals de Nova York perquè no havien acceptat les condicions de la reconversió dels bons del deute argentí els darrers anys.
En l’àmbit social van destacar les mobilitzacions dels sindicats i altres organitzacions socials per a protestar per l’increment de la pobresa estructural a l’Argentina, que es calcula que afecta al voltant del 30% de la població, i a la vegada per a demanar l’aprovació d’una llei d’emergència social que faci front a la situació. Una altra qüestió rellevant va ser l’activació de diferents processos judicials per a revisar els possibles casos de corrupció durant el Govern de Cristina Fernández de Kirchner.
L’economia del país va continuar en la línia de recessió de l’any anterior, que es va fer més profunda en el primer semestre del 2016 i va començar a iniciar una tendència cap a una lleugera recuperació en els darrers mesos de l’any, encara que les previsions de tancament apostaven per una caiguda de l’1,5% del PIB. La nova política econòmica del Govern de Macri es va orientar cap a una obertura exterior més accentuada, amb noves regulacions de comerç i de captació d’inversions. Una de les mesures excepcionals va ser la devaluació de la moneda un 40% al final del 2015, que després va anar fluctuant al llarg de l’any 2016, però mantenint-se sempre en un nivell similar al del moment de la devaluació. Això va afectar els preus interns, amb una continuïtat de la inflació en uns índexs força elevats, i va incidir en la contracció del consum de la població.
En política exterior, el president Macri va fer diferents viatges als Estats Units, la Xina i els principals països europeus per a presentar les novetats d’una política econòmica més oberta a l’exterior i demanar a la vegada més inversions a l’Argentina. Amb els veïns llatinoamericans Macri va promoure una política de bon veïnatge, començant per Xile, però es va trobar amb el problema institucional compartit amb els seus socis del Mercosur sobre la difícil relació amb Veneçuela arran dels problemes interns d’aquest país.