Any rere any, les excavacions arqueològiques proveeixen un degoteig difícilment quantificable de troballes d’envergadura i rellevància desigual, per la qual cosa la riquesa arqueològica no para de créixer. És per això que al març la Generalitat de Catalunya va crear el Consell Nacional d’Arqueologia i Paleontologia i la Comissió de Recerca d’Arqueologia i Paleontologia, per a potenciar la coordinació en la presa de mesures de protecció, conservació, recerca i difusió del patrimoni arqueològic i paleontològic.
Prehistòria
Es va descobrir una tomba neolítica femenina amb aixovar, de més de 6.000 anys, a les excavacions del pàrquing de la Gardunya, a Barcelon
© MUHBA
A la península Ibèrica es van produint descobriments que milloren el coneixement de la prehistòria local. Al jaciment de Cueva Negra (Múrcia), es van trobar les restes d’ús de foc més antigues d’Europa. Amb una antiguitat d’un milió d’anys, constitueixen una prova que la península Ibèrica va ser fonamental en el procés de l’evolució humana. D’altra banda, a Barcelona, les obres d’ampliació del pàrquing de la plaça de la Gardunya van treure a la llum una tomba neolítica femenina amb aixovar (un collar de roca volcànica dels Pirineus i ullals de senglar) d’ara fa 6.000 anys.
En un àmbit més internacional, cada vegada són més nombrosos els estudis dedicats al pas dels primers homínids des d’Àfrica oriental fins a Àsia a través del sud de la península Aràbiga. Un estudi de les universitats d’Oxford i Tübingen va avançar en 20.000 anys aquest fet gràcies a la datació d’útils prehistòrics del Emirats Àrabs ara fa 125.000 anys pel mètode de termoluminescència. En aquells temps, el planeta es va veure afectat per una glaciació que podria haver reduït l’amplada de la mar Roja a només 4 km.
L’aplicació de tecnologies més modernes, com ara la datació per radiocarboni, va permetre als investigadors de la Universitat de Nova Zelanda postular una arribada de l’home a la Polinèsia oriental més ràpida i quatre segles més tardana (800 aC) del que fins ara s’havia considerat. Igualment, la nova datació de les destrals trobades, que tenen 1,75 milions d’anys, al NW de Kenya (vora el llac Turkana) va convertir aquests estris en els més antics del seu gènere. Cal destacar també la nova datació de l’arribada de l’home a Creta (130.000 aC), que precedeix en cent mil anys la cronologia tradicional.
Una altra de les troballes interessants de l’any, pendent però d’ésser confirmada amb proves més precises, va ser la troballa d’una calavera humana en una cova subterrània del Yucatán, d’una antiguitat suposada entorn els 20.000 anys, fet que la converteix en la resta humana més antiga de tot el continent americà.
Un estudi de la Universitat de Cornell proposa que la vinya va ser conreada per primer cop a la zona entre les mars Càspia i Negra
© Fototeca.cat
Pel que fa a les restes neolítiques, es va publicar un estudi d’investigadors de les universitats de York i Bradford que permet afirmar un pas més gradual, i no tan abrup-te com es pensava, entre les comunitats caçadores-recol·lectores mesolítiques i els primers camperols neolítics. Igualment, la troballa, a Armènia, del celler més antic de la història (6.000 aC), en combinació amb un estudi de la Universitat de Cornell, va permetre proposar que la vinya va ser conreada per primer cop a la zona entre les mars Càspia i Negra (en el 8.000 aC) i, des d’allà, es va difondre vers Mesopotàmia, el llevant Mediterrani i Egipte, on està documentada en el 5.000 aC. En el mateix sentit, un estudi de la Universitat de Girona va permetre comprendre millor tant els detalls de la difusió de l’agricultura a Europa, procedent d’Àsia i a través dels Balcans, com la seva cronologia: Grècia (7.000 aC), Croàcia (6.000 aC), Alemanya (5.500 aC), Dinamarca (4.000 aC) i la Gran Bretanya (3.500 aC). D’altra banda, un estudi de les universitats de Cork i de Kent va apostar per una difusió de l’agricultura associada a un procés d’emigració de contingents humans des d’Orient vers l’Europa central que haurien substituït les comunitats mesolítiques locals.
Pel que fa als megàlits, els descobriments més interessants es van produir a Stonehenge. A 1 km del monument es va trobar un centre cerimonial monumental datat, per les restes de bòvids, en el 6.250 aC. Això augmenta en tres mil anys la cronologia del jaciment i mostra que ja en el mesolític l’indret era un lloc sagrat per a la humanitat, on se celebraven banquets rituals.
Arqueologia del Pròxim Orient, bíblica i protohistòrica
Imatge dels únics relleus descoberts a Shir as-Sanam del rei Nabucodonosor II, el constructor dels jardins penjants de Babilònia
© Universitat de Barcelona / Rocío da Riva
Les excavacions als grans centres de la cultura mesopotàmica i egípcia van continuar revelant aspectes molt interessants de la vida al quart i tercer mil·lenni abans de Crist. A més del descobriment d’un jaciment del sumeri arcaic a Nassiriya (Iraq, tercer mil·lenni aC), la troballa de la cultura mesopotàmica més interessant es va produir a Shir as-Sanam (Líban), on la Dra. Rocío Da Riva (Universitat de Barcelona) va trobar els únics relleus existents del rei Nabucodonosor II (605-562 aC), el constructor dels mítics jardins penjants de Babilònia.
Pel que fa a Egipte, les campanyes arqueològiques a la zona del llac Qarun (a 70 km del Caire) van localitzar un jaciment neolític intacte i, amb l’ajut de la tecnologia satèl·lit de la NASA, es van identificar disset noves piràmides, a més de mil tombes i tres mil assentaments humans fins ara desconeguts.
Una altra de les cultures antigues amb una gran riquesa arqueològica és la xinesa. Enguany, les troballes més destacables van ser les disset tombes d’època Han (província de Sichuan, segles III aC - I dC) i els nous segments de la Gran Muralla a la província de Liaoning, que permeten fer hipòtesis que, en alguns trams, aquesta construcció es componia de dos o més murs defensius superposats en paral·lel.
Quant a l’arqueologia a Terra Santa, el fet més rellevant va ser l’excavació de tota una xarxa de túnels que creuaven la ciutat de Jerusalem del rei David i que també servien com a canals de drenatge. Altres troballes importants, però pendents de revisió amb mètodes més científics, van ser la identificació de la tomba del profeta Zacaries a Horbet Madras (al SO de Jerusalem), sota les ruïnes d’una església bizantina del segle VI dC; i la de les mines de coure del rei Salomó, a 50 km al SE de la mar Morta. Cal destacar també, a la mateixa zona, el descobriment de les restes de la ciutat bíblica de Sodoma (a Tall al-Hammam).
Pel que fa a les cultures protohistòriques, el descobriment més important del 2011 va ser la troballa d’un jaciment del segle XI aC a Tall al-Qaramel (25 km a l’O d’Alep), que es va mantenir habitat fins el segle IV aC. Igualment interessant va ser el descobriment del palau reial de Meroe, capital de l’estat sudanès homònim (s. I aC), i la documentació, per part d’un equip d’arqueòlegs nord-americà, d’una ciutat submergida als Dardanels que seria del 5.000 aC i, per tant, més antiga que la famosa Troia.
En l’àmbit de l’arqueologia catalana, les obres de conservació al castell d’Eivissa van treure a la llum les restes, d’una entitat mai abans documentada, corresponents a cases del poblat fenici (segles VII i VI aC) i a un probable temple romà (segle I dC).
Arqueologia clàssica i paleocristiana
L’any 2011 va ser un any prolífic per a l’arqueologia clàssica catalana. Per començar, la Dra. Jordina Sales (Universitat de Barcelona) va fer la hipòtesi que la Bàrcino romana devia tenir un amfiteatre situat sota Santa Maria del Mar (anteriorment coneguda amb el nom de Santa Maria de les Arenes). L’existència d’una via antiga que comunicava aquest espai amb la porta romana de la plaça de l’Àngel fossilitzada en el carrer de l’Argenteria, la documentació d’una capa de sorra aportada artificialment i aplanada sota l’església actual, la constatació geològica que la línia de costa antiga ja estava on és avui, l’ús tardà del lloc com a necròpoli, i l’acumulació a la zona de voltes així com el traçat el·líptic d’alguns dels carrers, entre altres arguments, fan força versemblant aquesta hipòtesi.
Igualment transcendent va ser la troballa d’una vil·la romana de 1.100 m2 a l’emplaçament de la futura estació de l’AVE a la Sagrera. Dotada de luxoses decoracions (un mosaic de 50 m2), i utilitzada contínuament des d’època republicana fins al segle V dC, l’edifici va ser objecte d’ampliacions i modificacions que el van dotar de termes, piscines, fonts monumentals, sales de recepció i banquets, etc.
Esquelet descobert a la plaça del Pedró, al Raval de Barcelona, que forma part d’una necròpoli més gran
© Atics / Esther Medina Guerrero
A més, a la plaça del Pedró, al Raval de Barcelona, es van extreure dos esquelets adults que formen part d’una necròpoli més gran (segles V-VII dC) ja excavada parcialment.
A Badalona es va trobar un altre sector de la gran mansió de Quint Licini Silvà Granià (s. I dC). Sota l’església de Sant Pau de Riu-sec, a Sabadell, es va descobrir una vil·la romana; i, a la campanya arqueològica dins la catedral de Tarragona a la recerca del temple d’August (s. I dC), es va constatar que l’edifici era més gran del que es creia (47 m de llarg, és a dir, de mides properes als grans temples de Roma).
En l’àmbit internacional, la notícia més sorprenent va ser la troballa, en estat fragmentari, d’una estàtua colossal de marbre de l’emperador Calígula, representat com Júpiter, a la zona del llac Nemi (al S de Roma), trobada en una excavació il·legal i requisada per la policia. Les excavacions oficials van proporcionar més fragments i van permetre conèixer-ne la situació original, en un pòrtic columnat entorn d’un nimfeu.
Pel que fa a Grècia, les excavacions en els murs que circumden l’acròpoli d’Atenes van permetre detectar nous fragments del fris interior del Partenó que van saltar en l’explosió del segle XVII, provocada per una bomba veneciana. Cal destacar també la troballa, a la mar Negra (a Taman, Rússia), d’una ciutat grega del segle VI aC fins ara ignota.
Recreació feta per ordinador de l’edifici interpretat com a escola de gladiadors trobat a Carnuntum, Àustria
© 7reasons / M. Klein
Les excavacions a Carnuntum (Àustria) van treure a la llum un edifici singular interpretat com a escola de gladiadors (s. II dC) i dotat del seu propi amfiteatre (amb capacitat per a 13.000 espectadors).
A Síria, en el subsòl de la ciutat de Dura Europos, es va trobar un túnel amb els cadàvers de dinou soldats romans que, segons estudis mèdics, haurien mort per causa d’una mena d’arma química persa.
Pel que fa a l’arqueologia paleocristiana, cal posar en relleu l’aparició durant les obres de construcció del metro a Tessalònica (Grècia) d’una església del segle IV i la troballa d’una capella, a Antioquia de Pisídia (s. V) construïda sobre les restes d’un temple pagà, el qual cristianitzà.
Arqueologia de l’Amèrica precolombina
Enguany, la troballa més interessant va tenir lloc al temple de Ciudad Mayor (Mèxic), on un equip d’arqueòlegs local va descobrir una plataforma cerimonial de 15 m de diàmetre (s. XVI dC) decorada amb escultures de pedra amb cap de serps i relacionada, probablement, amb l’enterrament d’un emperador asteca encara pendent de localitzar.
Altres descobriments d’interès van tenir a veure amb l’excavació, al Perú, d’una tomba d’un noble preincaic (Las Ventanas, s. IX dC) i d’un dels temples motxiques més grans (Lambayque, 1500 aC). Una troballa força inusual va ser la tomba d’una reina maia a Nakum (Guatemala, s. I dC), dins una mena de mausoleu reial que hauria estat en ús durant uns 400 anys.
Arqueologia medieval i postmedieval
La notícia més sorprenent en aquest àmbit va ser el descobriment d’una tomba del segle IX dC a Pest (Hongria) que, gràcies al seu luxós aixovar, va ser identificada com la d’un príncep magiar dels temps en què aquest poble va arribar al país. Aquestes serien, per tant, les restes més antigues del temps de la conquesta i, per tant, ajuden a datar amb més precisió la instal·lació d’aquests guerrers a Hongria.
Les restes de trenta-cinc víkings descobertes a Oxford van confirmar la massacre duta a terme pel rei Etelred l’any 1102
© TVAS
Altres descobriments interessants van ser les proves d’una brutal massacre de trenta-cinc víkings a Oxford (s. XII dC), que verificaria la notícia històrica segons la qual, en el 1102, el rei Etelred va ordenar l’extermini de tots els danesos del seu reial-me; la troballa a la regió de Pavlodar (Kazakhstan), de les restes d’un mausoleu de 20 m d’alçada corresponent a un notable de l’Horda d’Or (s. XIV dC), mostra única de l’art d’aquest estat tàrtar; el descobriment a la vora d’Acre (Israel) d’un assentament poblat pels croats europeus que van reconquerir Jerusalem (s. XIII), i la identificació, a Perperikon (Bulgària), de les restes de la seu episcopal medieval d’Archidos (segles X-XII) que, fins ara, era de localització incerta.
Pel que fa a l’arqueologia catalana, cal assenyalar l’excavació de la cova Jeroni (Artà, Mallorca), descoberta en el 2008, on es van trobar restes de murs i fragments ceràmics d’època islàmica (s. XIII aC). El jaciment, interpretat com un dels darrers refugis dels musulmans illencs després de la conquesta del rei Jaume, s’hauria abandonat en el 1230.
Arqueologia submarina
Una de les notícies més interessants va ser la recuperació d’un vaixell comercial romà (s. I dC) al port d’Òstia (Itàlia), a 4 m de profunditat. Mesurava 11 m de llarg i és el més gran aparegut en aquest indret fins el dia d’avui. Igualment, cal citar la troballa, a la mar de Galilea, d’una barca de pescadors amb capacitat per a unes quinze persones.
Cal destacar també la recuperació de sis canons de l’esquadra de vaixells comandada pel capità pirata Henry Morgan, enfonsats pels espanyols quan el capità va dur a terme l’atac a la ciutat de Panamà (s. XVII), i la detecció, a Puerto Plata (República Dominicana), d’un galió espanyol del segle XVI, amb un dels tresors més rics trobats fins ara (monedes de plata i bronze, figuretes de jade, joies, estatuetes precolombines, etc.), que es va enfonsar víctima d’un huracà quan retornava a Espanya amb les bodegues plenes.
Numismàtica, epigrafia i paleografia
Aquest 2011, cal destacar el tresor de més de tres mil sestercis del segle III dC que va aparèixer a Montgomery (Regne Unit), en un indret considerat com un amagatall motivat per la inestabilitat política a Britània i per problemes militars amb els veïns gal·lesos. Altres troballes interessants van ser el miler de monedes de coure encunyades entre el 1810 i el 1811 a Tarragona durant la guerra del Francès, i el tresor víking (200 monedes de plata i braçalets) trobat a Carnforth (Regne Unit).
En l’àmbit de l’epigrafia, es va difondre la notícia de la troballa de la que seria la inscripció cristiana més antiga (156 dC). Està escrita en grec i sembla que pertanyia a un heretge gnòstic valentinià. Com que es tracta d’una troballa tan recent, el temps certificarà la fiabilitat d’aquesta informació.
Pel que fa a la paleografia, cal esmentar la troballa, en una cova de Jordània, de setanta llibres (s. I dC) de temàtica bíblica escrits sobre fulles metàl·liques, i la datació en el segle IV d’un papir grec del Nou Testament descobert a Oxirrinc el 1899. No obstant això, la veritable notícia de l’any va ser el robatori del Codex Calixtinus (s. XII dC), una guia de pelegrinatge del Camí de Sant Jaume, que es guardava a l’arxiu de la catedral de Santiago de Compostel·la.