Àsia
Museu d’art contemporani de Taizhou (Xina), obra de l’equip de Xangai Atelier Deshaus
© Atelier Deshaus
El 2018 va ser un any especialment fèrtil per a la creació de nous equipaments culturals arreu del món. És el cas de la localitat xinesa de Taizhou, que va recuperar un vell equipament industrial i el va transformar en museu d'art contemporani. El projecte, de l’equip xangainès Atelier Deshaus, parteix de l’enginyosa articulació de tres condicions essencials en arquitectura: la transparència, el recorregut i l'atmosfera. La transparència sorgeix de la distribució de les sales d'exposició en diferents nivells, creant un recorregut helicoidal que culmina en el mirador de la planta superior. I l’atmosfera s’enriqueix gràcies a un joc de clarobscurs provocat per la de volums, els contrastos entre la textura rugosa del formigó dels murs i les petites voltes de canó que modulen el ritme dels sostres. A l’illa de Taiwan, l’estudi holandès Mecanoo va acabar el que, actualment, és el complex d’arts escèniques més gran del món sota un mateix sostre. Situat enmig d’un parc subtropical de la ciutat de Kaohsiung, el Centre Nacional per les Arts s’inspira en les copes dels arbres bananers locals per presentar una gran estructura ondulant d’acer que actua, alhora, com a sostre i com a pell dels espais del conjunt: a la part superior, un teatre a l'aire lliure i el parc circumdant; a l’interior, en els cinc nuclis o "potes" de l’edifici, una òpera, una sala de concerts i altres sales teatrals i musicals.
Orient Mitjà
Interior del centre cultural de la Fundació Al-Qattan a Ramallah (Cisjordània)
© Donaire Arquitectos
A Ramallah (Cisjordània), la Fundació Al-Qattan va inaugurar un nou centre artístic projectat per l’equip sevillà Donaire Arquitectos. Aquest complex cultural –el primer a rebre la màxima qualificació de sostenibilitat a Palestina– descansa sobre un plint de pedra en forma de terrassa sobre el qual hi ha una sala d'exposicions, un teatre, tallers artístics i musicals i un espai multifuncional. A part, s’aixeca una torre de vidre que allotja oficines i una espectacular biblioteca embolcallada per una gran gelosia d'alumini que imita la textura dels brodats tradicionals del país. A la ciutat de Doha va començar a funcionar un altre espai dedicat a la cultura: la nova Biblioteca Nacional de Qatar, dissenyada per Rem Koolhaas i el grup OMA. Destaca pel seu immens espai interior de marbre blanc, banyat per la llum natural que arriba tamisada a través de les façanes de vidre. Com a metàfora del progrés del coneixement humà, l’espai central està ocupat per nombroses prestatgeries d’acer inoxidable que es disposen de manera panoràmica. En contrast amb aquesta imatge del saber global, les col·leccions més antigues es troben amagades sota terra, en una sala revestida de travertí beix que els visitants poden contemplar des de les passeres de la part superior. L’edifici consta, a més, de moderns equipaments, com ara els vehicles interns que traslladen els usuaris, un sistema de ventilació amagat a la contrapetja dels graons de les escales o una cinta per transportar els llibres molt similar a les que mouen els equipatges dels aeroports.
Amèrica
Des de fa cinc anys, la ciutat de Mèxic DF promou una acció creativa temporal amb motiu de la Setmana del Disseny. El 2018, l’encarregada de projectar la instal·lació va ser Fernanda Canales, una arquitecta mexicana que ha estat responsable de projectes com la Casa Bruma o la Casa Terreno, on replanteja els models d’habitatges unifamiliars amb enginyoses solucions distributives, funcionals i ambientals. La intervenció de Canales al pavelló que es troba al costat del Museu Tamayo s’anomena Museo Abierto i és una concatenació d’espais que segueixen els fluxos de l’entorn i emmarquen els arbres i el cel fins a arribar al talús lateral del museu, on es genera una nova àgora pública. Els murs exteriors de color negre del pavelló li atorguen aspecte de búnquer; res a veure amb l’interior, on l’edifici perd les coordenades materials gràcies a la combinació de panells translúcids i reflectors que juguen amb la llum i les ombres i amb la fugaç visió dels visitants, els patis i la vegetació.
Europa
Una altra arquitecta mexicana, Frida Escobedo, va crear la instal·lació per a la Serpentine Gallery de Londres, amb una proposta conceptual que també juga amb la percepció dels efectes lumínics, les ombres i els reflexos sobre l’aigua. En aquest cas, l’ambigüitat es fa ben evident en arribar i percebre el pavelló com un pati tancat, a causa de la configuració de dos volums rectangulars situats en angle. Res no és accessori en un lloc que evoca l’arquitectura domèstica mexicana: en aquest sentit, és essencial la gelosia de teules i rajoles de formigó que embolcalla l’espai obert i, alhora, tancat, i que distorsiona la visió del parc del voltant. Mentre les parets exteriors acompanyen el curs de la façana oriental de la Serpentine Gallery, l’interior s’inclina cap al nord, i refà, amb aquest gest, la memòria del primer meridià de Greenwich. Finalment, dos elements reflectors, situats sota la mitja coberta, capten les mutacions lumíniques i combinen els reflexos amb els de la làmina d’aigua que descansa sobre el paviment.
Sucursal del londinenc Museu Victoria & Albert a Dundee
© Museu Victoria & Albert Dundee
A la ciutat escocesa de Dundee, es va inaugurar la primera sucursal del londinenc Museu Victoria & Albert. L’autor, el japonès Kengo Kuma, es va inspirar en la imatge dels penya-segats costaners a l’hora de dissenyar dos edificis que formen una piràmide invertida per separar-se a la planta baixa i reunir-se a partir de la segona. Aquesta decisió atorga dinamisme a un conjunt que s’aixeca sobre una estructura corba de formigó, folrada amb un revestiment de 2.466 panells de pedra prefabricada que es fixen a les parets amb dos suports metàl·lics. El hall del museu, "un saló per a la ciutat", és un espai inundat de la llum que arriba de les obertures de pedra estratificada. El resultat és un lloc públic, i alhora íntim, en el qual els límits entre la vida exterior i la interior semblen dissoldre’s.
Al districte cultural de Töölönlahti (Hèlsinki), l’estudi ALA Architects va construir la biblioteca central Oodi. Es tracta d’un edifici que concentra el seu potencial icònic en la forma rotunda de la gran coberta ondulada que actua com un "pont asimètric habitat", amb dos arcs d'acer que s’estenen al llarg de 100 m sobre l'accés cobert. La distribució de la biblioteca es fa en tres nivells: la planta superior –que allotja els llibres, un espai polivalent i una gran terrassa amb vistes panoràmiques sobre la ciutat–; la planta intermèdia –amb tallers i estudis de gravació–; i la planta baixa, una mena de plaça pública amb espais d’usos variats, a més d’una cafeteria i un cinema.
A Dinamarca, concretament al fiord de Vejle, l'artista Olafur Eliasson –junt amb Sebastian Behmann– va dissenyar Fjordenhus, una torre d’oficines sobre estructura de formigó de quatre cilindres intersecats que destaca pels seus murs, on es combinen 970.000 maons de diferents tons. Situada al port de la ciutat, la torre emergeix, literalment, de l'aigua i es connecta amb el territori mitjançant una passera que condueix a la planta baixa, on s’exhibeixen una sèrie d’obres creades específicament pel mateix Eliasson. A Copenhaguen, Rem Koolhaas i el grup OMA van acabar BLOX, un híbrid d’habitatges, comerços, oficines, zones de restauració, un museu i el DAC (Centre Danès d'Arquitectura). Situat davant del principal canal marítim de la capital –entre el districte cultural de Slotsholmen i el centre urbà–, BLOX sutura la confrontació entre uns sectors aparentment irreconciliables, creant noves connexions, respectant el pas del trànsit a nivell de carrer, establint passos elevats i subterranis per als vianants i barrejant els diferents usos del conjunt. L’arquitecte també va culminar la seva col·laboració amb la Fundació Prada de Milà, un projecte que deixa 2.000 m2 d’espais expositius, oficines, un restaurant i una terrassa mirador a l’interior d’una torre asimètrica –de 60 m i 9 pisos diferents– en la qual, novament, combina la forma, l’altura i l’orientació. En aquest cas, l’alternança de plantes rectangulars i trapezoidals crea una rotació ascendent a les façanes fins arribar a la gran sala de llum zenital i al mirador que s’obre a la ciutat.
Una altra marca de moda va finançar la construcció d’un nou centre d’art de 3.200 m2 a Roma: la Fundació Alda Fendi i Jean Nouvel van optar per realitzar la mínima intervenció en un edifici del segle XVII del qual han conservat les restes de guix i pintura de les parets i els paviments, bo i afegint-hi únicament uns blocs d’acer inoxidable a les cuines i banys d’una residència d’artistes annexa, un restaurant i un espai comercial. Nouvel també va presentar a Marsella l’edifici CMA CGM, un gratacel singular emplaçat en els antics molls industrials, on ja s’havien construït el Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, de Rudy Ricciotti, i una torre de Zaha Hadid. La Marseillaise te 31 plantes i destaca pel cromatisme de la façana reticular de formigó, un joc de 27 tonalitats diferents de vermell, blau i blanc que recorda la imatge de la barcelonina torre Glòries.
A Rússia, el Govern va impulsar el pla director Skólkovo, un nou conjunt urbà amb un institut de ciència i tecnologia situat al tercer anell de Moscou, que es desenvolupa en cinc districtes segons el disseny de cinc arquitectes diferents. Els suïssos Herzog & de Meuron han estat els encarregats de projectar el districte de la Universitat amb una proposta formada per tres peces circulars, l’Anell Est, l'Àgora i l'Anell Oest, que s'executaran en tres fases. Al setembre es va inaugurar l'Anell Est, un espai que sorgeix de la singular intersecció geomètrica entre un esquema circular i una malla rectangular. Les línies corbes de la Universitat connecten les funcions en un sol gest; l'anell exterior –de 280 m de diàmetre– allotja les oficines, serveis administratius i espais de reunió, mentre els anells interiors contenen espais d'aprenentatge i un auditori com a nucli central. D’altra banda, els blocs rectangulars es distribueixen sobre una retícula modular, conformant una mena de tauler d’escacs. Els tres anells penetren en els blocs, enllaçant-los entre si i creant una xarxa de patis interconnectats que atorga porositat al conjunt. Tant els anells com els blocs estan coberts per làmines que controlen l'accés de llum natural i unifiquen la imatge de la façana amb textura i profunditat.
Estat espanyol
Després de 10 anys, finalment va començar a funcionar el nou auditori de Plasència, un edifici dissenyat per l’equip madrileny SelgasCano –José Selgas i Lucía Cano–. En el límit entre el món urbà i el rural, l’auditori vol ser, en paraules dels seus artífexs, una "presència immediata" i, alhora, un mirador envers el paisatge circumdant. Certament contundent és la imatge del cos principal, un volum sostingut sobre una estructura metàl·lica que està folrat amb EFTE, un polímer plàstic de color blanc. L’accés a l’edifici, situat en una cota de carrer de més de 17 m d’alçària respecte a la part més baixa, es fa a través d’una passera de color taronja que condueix a l’espai principal de 12 m d’alcària. Des d’aquest lloc, els recorreguts es dispersen al voltant de la closca central de formigó que s’embolcalla amb un joc de rampes i escales en espiral on es barregen espais exteriors i interiors.
Països Catalans
A Girona, Josep Fuses i Joan M. Viader van transformar la fortalesa de Sant Julià de Ramis en el DOR Museum, un nou espai expositiu dedicat a l’art de la joieria que, a més, integra un hotel, dos restaurants i una residència d’artistes. La intervenció en aquest conjunt, que ocupa un emplaçament privilegiat a la muntanya dels Sants Metges des d’on s’obtenen magnífiques vistes de 360 graus de l’entorn, destaca per l’encertada combinació de l’acer Corten (acer autopatinable), els murs de pedra i el formigó, l’acurada intervenció paisatgística i la recuperació de la singular sala ovalada, de 500 m2,que està coberta per una volta de formigó amb òcul al centre, a la manera d’un panteó romà.
Vista aèria del mercat de Sant Antoni
© Mercat de Sant Antoni
Després d’una dècada d’obres, l'estudi barceloní Ravetllat Ribas va finalitzar la remodelació del mercat de Sant Antoni de Barcelona, un edifici construït el 1882 per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i l'enginyer Josep M. Cornet i Mas. El conjunt, organitzat en forma de creu grega i amb un octògon central cobert per una cúpula, té una superfície total de 53.388 m2 distribuïts en cinc plantes. Aquesta infraestructura creix subterràniament, a través de les quatre plantes que combinen els nous usos comercials amb magatzems, aparcaments, àrea de càrrega i descàrrega i les construccions destinades a la venda ambulant, algunes de les quals dotades de marquesines retràctils. La construcció del nou mercat ha permès recuperar una part del baluard de Sant Antoni i el sistema defensiu de l'antiga ciutat medieval. Així, des dels carrers d'Urgell i Manso es pot veure la contramuralla de la planta -1 i, en el futur, s’habilitarà l’accés a la calçada romana de la Via Augusta.
També a Barcelona, es va presentar la seu de la Fundació Joan Brossa, que ocupa l’antiga fàbrica de la moneda de la Seca. L’espai, cedit per l’Ajuntament, no es dedicarà exclusivament a l’artista, sinó que vol ser un centre d’exposicions dirigit a les noves generacions de creadors. La intervenció arquitectònica, de Meritxell Inaraja, es basa en la connexió amb l’edifici de l’Espai Escènic Joan Brossa i l’habilitació d’una gran sala diàfana de color blanc en la qual s’han conservat les restes materials de la fàbrica, com les grans lloses de pedra del paviment en les quals es fixaven els encunys i la maquinària, el sostre de fusta a dues aigües i la textura dels murs irregulars de totxana.
L’Ajuntament i la Junta Constructora de la Sagrada Família van arribar a un acord històric per a regularitzar les obres del temple. En els propers 10 anys, la junta pagarà un total de 36 milions d'euros que es destinaran a compensar la despesa que la construcció genera a la ciutat amb millores en el transport i l'espai públic i la reurbanització dels carrers de l'entorn.
En un altre context, el consistori va presentar ATRI (Allotjaments Tàctics de Repoblació Inclusiva), un projecte destinat a resoldre el problema de l’habitatge amb equipaments residencials d'ús temporal per a col·lectius de joves, gent gran i persones en risc d'exclusió. Es tracta d’augmentar el parc d'habitatge social amb edificabilitats no esgotades, aprofitant parets mitgeres exposades, solars paralitzats i buits construïts en els quals sobra espai per a l'ús que tenen, o de construir en edificis, de titularitat municipal, que admetrien més plantes, com biblioteques, escoles o mercats. La primera prova es farà al districte de Gràcia, però es preveu implantar el model en altres zones de la ciutat, com la Sagrada Família, Sant Antoni, el Gòtic i el Raval Sud. Una altra resposta a la problemàtica dels lloguers va arribar de la mà de la Generalitat, amb el vistiplau a la modificació urbanística de l'Ajuntament que obliga els promotors a destinar un 30% dels pisos que construeixin a l’habitatge social.
Premis i esdeveniments culturals
L’arquitecte, urbanista i educador Balkrishna Doshi (Pune, 1927) va rebre el premi Pritzker del 2018, perquè el jurat va reconèixer la seva capacitat "d’interpretar l’arquitectura i transformar-la en construccions que respecten la cultura oriental i milloren la qualitat de vida". Doshi, el primer arquitecte indi que guanya aquest guardó, es va formar a Europa amb Le Corbusier, amb qui va col·laborar en la construcció de Chandigarh i Ahmadabad, ciutat on ha aixecat i dirigit diverses escoles d’arquitectura i urbanisme. La seva obra, tanmateix molt influïda per l’arquitectura del nord-americà Louis Kahn, es caracteritza per la sàvia disposició dels patis, les gelosies i les pèrgoles que protegeixen del sol i per ser pionera en la utilització de la ventilació i la sostenibilitat, seguint la lògica de l’arquitectura tradicional.
Al nostre país, el FAD d’arquitectura va premiar la "gran qualitat arquitectònica, que aprofita els recursos del seu entorn més immediat per plantejar solucions constructives" del projecte Life Reusing Posidonia (Formentera), un conjunt d’habitatge social dissenyat per Carles Olivé, Antonio Martín, Joaquín Moyà, Alfonso Reina i Maria Antònia Garcías. El FAD d’interiorisme va distingir la intervenció de TEd'A Arquitectes a Can Picafort (Mallorca), on han transformat un edifici en petits apartaments turístics; el mateix equip rebé una distinció internacional per l’escola que ha construït a Orsonnens (Suïssa), premiada ex aequo amb el Parlament de Vaud (cantó de Suïssa), de l’estudi Bonell-Gil i Atelier Cube. El FAD de Ciutat i Paisatge es va atorgar a la plaça Fonte Nova de Lisboa, de José Adrião; el d’Intervencions Efímeres al Pavelló del Llac de Porto (Portugal), de Carlos Azevedo, João Crisóstomo i Luis Sobral. I, finalment, el FAD de Pensament i Crítica va distingir ex aequo les obres La recherche patiente. Le Corbusier 50 años después / 50 years later, de Jorge Torres i Clara E. Mejía, i Thermodynamic Interactions. An Architectural Exploration into Physiological, Material, Territorial Atmospheres, de Javier García-Germán.
El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà que atorga el Centre de Cultura Contemporani de Barcelona va recaure en la remodelació de la plaça Skandërbeg de Tirana (Albània), de l’equip 51N4I. Després de molt temps de ser només una immensa rotonda enmig d’un inhòspit paisatge, la plaça ha estat recuperada amb una nova funció cívica i social i amb vocació d’ecosistema urbà, gràcies als 125.000 arbres que s’hi han plantat i que han aconseguit baixar de sis a set graus les altes temperatures de la capital dels Balcans. La plaça és, finalment, un espai que catalitza la memòria, les noves activitats i la presència benèfica de la vegetació natural. El World Architecture Festival, que va tenir lloc a Amsterdam al novembre, també va guardonar un espai públic de qualitat com a millor Paisatge de l’any. Es tracta del passeig mirador que ha sorgit de la transformació de les mines de guix d’Igualada amb la intervenció de l’estudi barceloní Batlle-Roig.
La XIV Biennal d’Arquitectura i Urbanisme, celebrada a Santander, va premiar l’Escola de Cinema de la Universitat de Silèsia, a Katowice (Polònia), una obra de l’estudi barceloní BAAS realitzada conjuntament amb l’equip polonès GRUPA5. El projecte, també distingit com a millor edifici de l’any a Polònia, recupera una antiga fàbrica de bombetes per a integrar-la en un nou conjunt urbà que s’articula al voltant d’un gran espai central.
La XVI Biennal de Venècia, dirigida per Shelley McNamara i Yvonne Farrell amb el lema "Freespace", va voler reconèixer la "generositat dels espais que l’arquitectura ofereix perquè qualsevol persona se’n pugui beneficiar". A més de les 10 capelles, que l’Estat Vaticà va encarregar a un grup d’arquitectes reconeguts –com Norman Foster o Eduardo Souto de Moura–, aquesta Biennal es recordarà per la controvèrsia que va generar la decisió d’atorgar el Lleó d’Or al pavelló suís i la lúdica proposta dedicada a reflexionar sobre els efectes del canvi d’escala en els interiors domèstics. La participació catalana a la Biennal va tenir el seu moment brillant amb Somni i Natura, una exhibició sobre RCR Arquitectes que es materialitzà a través de projeccions, instal·lacions i la presentació de La Vila, el laboratori d’idees que l’equip olotí està desenvolupant en una antiga masia de la vall de Bianya.
Per primer cop en la seva història, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya està dirigit per dones: el canvi es produí després de les eleccions que es van celebrar aquest any i que van suposar el triomf de la candidatura encapçalada per Assumpció Puig i Sandra Bestraten, degana del Col·legi i presidenta de la demarcació barcelonina, respectivament. El tàndem és un bon exemple del creixent protagonisme que estan prenent les dones en el món de l’arquitectura i la construcció, tal com es detecta des de fa temps amb l’augment de la presència femenina a les aules universitàries i com a professionals col·legiades.
Obituari
A l’abril va morir a 80 anys el sociòleg navarroaragonès Mario Gaviria, deixeble del filòsof francès Henri Lefebvre i figura cabdal per a entendre el pensament urbà de la segona meitat del segle XX. El 18 de setembre va desaparèixer a 93 anys l’arquitecte nord-americà Robert Venturi, autor de dos assaigs fonamentals per a l’evolució de la teoria de l’arquitectura contemporània: Complexitat i contradicció en l’arquitectura (1966) i Aprenent de Las Vegas. El simbolisme oblidat de la forma arquitectònica (1972), aquest últim escrit conjuntament amb la seva dona, Denise Scott Brown, i Steven Izenour. Venturi, que rebé el Pritzker en solitari –Scott Brown va ser injustament oblidada pel jurat–, és també l’autor de la que es considera la primera casa postmoderna, la que va dissenyar per a la seva mare el 1962. El mateix dia que Venturi, també va morir, a 86 anys, el filòsof i urbanista francès Paul Virilio, cofundador, amb Claude Parent, del grup Architecture Principe i responsable del manifest sobre la funció obliqua en arquitectura que va tenir una gran influència als anys seixanta. També el mes de setembre va morir a 80 anys un altre arquitecte francès, Paul Andreu. Andreu fou conegut pels aeroports que va construir en més de 50 països i per haver projectat, entre altres obres, el Gran Teatre Nacional de Pequín, el Museu Marítim d’Osaka i l’Arc de la Défense, el barri de negocis situat a la frontera oest de París.