La crisi econòmica global va marcar, sens dubte, el món de l’art i les accions de les entitats artístiques catalanes tot l’any 2010. La manera com va afectar aquesta reducció d’ingressos, juntament amb la por d’encarar més retallades en endavant, va frenar alguns dels projectes que estaven programats per a aquest any i, per exemple, va fer que els projectes expositius s’allarguessin molt més del que és habitual (fins i tot doblant-ne la permanència) i que es dirigissin a segments de població més amplis amb menys riscos, és a dir, reflotant artistes ja reconeguts amb la voluntat d’atreure el màxim de gent possible.
Sense ser una situació desesperada, els centres museístics van haver de reduir costos després d’un llarg període de bonança. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per exemple, va veure com del 2009 al 2010 el seu pressupost es va reduir en 2.600.000 euros: l’any 2009, va tenir 20.600.000 euros, mentre que l’any següent va disposar-ne de 18 milions. Un altre museu de titularitat pública, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), també veure reduït el seu pressupost en més de 800.000 euros del 2009 al 2010. El pressupost del 2009 va ser de 13.650.000 euros, mentre que el del 2010 va ser de 12.787.000 euros.
Malgrat tot, a la Fira Arco, en què van participar 16 galeries catalanes, el volum de vendes va augmentar, si bé amb una disminució dels visitants. Amb tot, entre els expositors es va demanar una reformulació de la fira, que ja té gairebé trenta anys. També l’artista Antoni Tàpies va batre el seu propi rècord en una subhasta amb la pintura Blanc amb signe vermellós, del 1963, que es va vendre per 1.144.220 euros al principi de febrer a la seu londinenca de Christie’s; l’obra, que va doblar el seu preu de sortida, la va comprar un coqeccionista europeu. D’altra banda, les galeries d’Art Barcelona, la primera associació específica de contemporani que es va crear a l’Estat espanyol ara fa vint anys, amb vista a la incertesa del futur i com a mesura per a superar la crisi, va demanar algun gest de l’Administració, com ara eliminar el 18% d’IVA.
Valoració de la gestió del CoNCA i el pla estratègic de centres d’art
En el primer Informe Anual de l’Estat de la Cultura que el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) va fer públic el 21 de juny, el seu director, Francesc Guardans, va esmentar l’escassetat de recursos que l’Estat espanyol dedica a Catalunya (quatre vegades menys que a Madrid) i el baix nivell d’internacionalització de la creació artística catalana. Les noves línies d’ajuts que va engegar el CoNCA tenien com a prioritat l’avançament dels terminis de presentació de les convocatòries perquè els artistes poguessin disposar abans dels recursos. El 2009 les sol·licituds van créixer el 26%. El consell va destinar als creadors gairebé 9,5 milions, i els sectors més afavorits van ser la dansa (34%) i les arts visuals (24%).
Al mateix temps, el Govern català va aprovar al març el pla d’equipaments culturals de Catalunya 2010-20, que estableix la creació de 395 nous centres entre biblioteques, arxius, museus, espais d’art, teatres auditoris i espais polivalents, que s’afegirien als 3.554 existents. Es va tramitar com un pla territorial sectorial i, per primera vegada, es van tractar els equipaments culturals com normalment es feia amb els escolars o sanitaris, amb una inversió de 1.217 milions d’euros, finançats de manera paritària pels municipis i la Generalitat. Els municipis de menys de 3.000 habitants tindran un equipament polivalent. Els de 3.000 a 5.000 hauran de disposar, també, d’una petita biblioteca, i els de 5.000 a 10.000, d’un espai escenicomusical. Els de 10.000 a 15.000, a part dels equipaments esmentats, tindran arxiu. I els d’entre 15.000 i 30.000, un centre d’arts visuals. Per a la franja de 30.000 a 50.000, disposaran del mateix que la franja anterior, però de dimensions més grans. I les ciutats amb més de 50.000 habitants, que en total apleguen quatre milions de persones, ja tindran un sistema local de biblioteques, a més de tota la resta d’equipaments.
Reconstrucció per ordinador del nou edifici que s’està construint per emplaçar el Bòlit de Girona
© Ajuntament de Girona / Bòlit
Així, malgrat la situació d’escassetat i les crítiques provinents principalment d’algunes institucions ja consolidades fora dels grans municipis, la decisió del CoNCA d’establir centres d’art a totes les poblacions més grans va tirar endavant i es va consolidar amb la inauguració del Centre d’Art d’Amposta, el concurs públic per a la gestió del de Tarragona, a més del ja existent de Vic, que va presentar el treball del nou director, la continuació del Bòlit de Girona i els primers passos del Canòdrom a Barcelona. Aquests centres complementen la resta de la Xarxa Pública de Centres d’Art i Espais d’Art de Catalunya que la Generalitat està vertebrant conjuntament amb el CoNCA, en què també hi ha La Panera de Lleida i Can Xalant de Mataró.
Al maig es va incorporar el nou director del Centre d’Arts Contemporànies de Vic (ACVic), Ramon Parramon, que promou un programa per a incidir especialment en els aspectes pedagògics de l’art i en la producció in situ de projectes artístics des del nou equipament de la capital d’Osona. Parramon, professor de l’Escola Elisava i molt vinculat a projectes d’art en l’espai públic, va ser nomenat al mes d’abril després d’haver guanyat el concurs per a la direcció de la institució. L’ACVic, amb un pressupost de 300.000 euros anuals, és el resultat de la cooperació entre el Departament de Cultura de la Generalitat, l’Ajuntament de Vic i H. Associació per a les Arts Contemporànies.
A Amposta, a l’octubre es va obrir el Centre d’Arts Visuals de les Terres de l’Ebre, amb l’exposició que presentava els treballs escollits a l’11a Biennal d’Art Ciutat d’Amposta. L’equipament, de 1.450 m2 (500 dels quals són coberts i la resta, una plaça per a activitats), va costar un milió d’euros i es va construir com un edifici annex al Museu del Montsià, amb el qual compartirà les oficines, la sala de reunions i la biblioteca. Es tracta d’una gran caixa de formigó d’uns 500 m2, amb un únic espai expositiu i un soterrani de les mateixes dimensions per a emmagatzemar el fons d’art municipal. Funcionarà de manera independent al Museu del Montsià i tindrà el seu propi director gerent, una plaça encara pendent de convocar.
A Tarragona, el nou centre, especialitzat en la mediació cultural, serà gestionat per l’empresa Progess, dirigida per la crítica i comissària Cèlia del Diego, fent equip amb Sinapsis. Aquest nou centre preveu presentar la programació el 2011, provisionalment a l’espai del Tinglado 2 del port de Tarragona, un edifici amb forta tradició en la difusió de l’art contemporani.
El Bòlit de Girona va viure la construcció del nou edifici. El centre d’art, integrat amb la nova biblioteca al parc cultural del Migdia, és una de les inversions de futur més importants per a la ciutat, que contribueix a dinamitzar culturalment un barri densament poblat i a generar un nou pol d’atracció urbana, turística i comercial.
A la capital, el nou Centre d’Art de Barcelona, impulsat arran de la disputa pel Centre d’Art Santa Mònica l’any 2008 i que s’havia d’emplaçar al Canòdrom de la Meridiana, no va tenir uns inicis fàcils. El consorci que s’havia de crear per la Generalitat i l’Ajuntament va ser substituït provisionalment per un patronat, dependent provisionalment del MACBA. Malgrat que el seu director, Moritz Küng, va començar a desenvolupar el seu projecte per mostrar-lo el 2011 a l’espai de la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu —que pertanyerà també al Centre d’Art Contemporani de Barcelona— les obres del Canòdrom es van endarrerir i no es preveu que acabin abans del 2011. Amb tot, a la primavera es va presentar la mostra titulada “Canòdrom 00:00:00”, que va néixer d’un concurs públic que va promoure el mateix CoNCA al final del 2009. La mostra aplega deu projectes d’artistes que aqudeixen d’una manera o altra a la particular història del Canòdrom, entre els quals hi ha Margarita Andreu, Isabel Banal, Jordi Mitjà, Ana de Matos, Albert Gusi o el coqectiu Gustavo, entre d’altres.
Les fundacions privades
La Fundació Tàpies va reobrir les portes després de la reforma realitzada a l’edifici i va instal·lar el polèmic Mitjó al pati
© Fundació Antoni Tàpies / VEGAP
Al principi de març es va inaugurar la nova rehabilitació de la Fundació Tàpies, que durant 3 jornades de portes obertes van visitar gairebé 9.500 persones. Les reformes de l’edifici dissenyat per Lluís Domènech i Montaner eren necessàries per tal que l’antiga impremta i editorial s’adeqüés a les noves normatives de seguretat, protecció i evacuació, que ha dut a terme l’estudi d’arquitectura Ábalos + Sentkiewicz, a més de dotar l’edifici d’un terrat nou. El museu va reobrir amb una exposició que descobreix la coqecció privada d’Antoni Tàpies juntament amb una part de la seva biblioteca personal i una coqecció de films en súper-8, molts dels quals del període mut. A la terrassa, s’hi ha instal·lat el controvertit Mitjó, en la seva versió de 2,75 m, 6 vegades més petit del que s’havia previst en el moment en què el va projectar per anar al Saló Oval del MNAC.
Al març es va obrir el Museu del Modernisme Català amb obres de Casas, com el quadre de la imatge, Rusiñol, Anglada i Camarasa, Lluís Graner i Josep Llimona, entre d’altres
© Museu del Modernisme Català
També al març es va obrir al públic el nou Museu del Modernisme Català (MMCAT) al carrer de Balmes, núm. 48. En 1.000 m2 del que va ser un magatzem de l’empresa tèxtil Fabra i Coats, un edifici de l’arquitecte modernista Enric Sagnier, el museu acull la coqecció que al llarg de quaranta anys ha recopilat el galerista Fernando Pinós i la seva esposa, Maria Guirao. La coqecció inclou obres de pintors com Casas, Rusiñol, Anglada i Camarasa, Joaquim Mir o Lluís Graner, i d’escultors com Josep Llimona, Lambert Escalé o Eusebi Arnau. Però el museu és especialment ric per la gran qualitat de les peces en mobiliari i arts decoratives, amb obres mestres de Joan Busquets, Alexandre de Riquer, Gaspar Homar i Antoni Gaudí. En total s’exposen 215 obres de les 350 peces que formen la coqecció Pinós.
Al mes de novembre, es va presentar a Mataró la seu provisional del Museu d’Art Contemporani de Mataró, nascut a partir de la coqecció d’art de la Fundació Bassat a la reformada Nau Gaudí, que va dissenyar Antoni Gaudí per a la Cooperativa Obrera Mataronense el 1883. En la seva primera obertura es va voler donar a conèixer l’extens fons artístic del publicista, i es van mostrar un total de 79 obres realitzades per 23 autors entre el 1940 i el 1969, com Joaquim Torres i Garcia, Àngel Jové, Joan Miró, Pablo Picasso, Albert Ràfols i Casamada i Josep Guinovart.
L’obertura cap al carrer: l’art i el teatre / l’art i l’educació
El Pantocràtor de Taüll va ser una de les obres que van sortir als carrers de Barcelona en unes reproduccions repartides per la ciutat
© Calveras / Mèrida / Sagristà / MNAC
Una estratègia que ha servit a l’art per a vincular-se amb el seu públic ha estat la d’utilitzar el teatre i el carrer. La fundació Antoni Tàpies va convidar els ballarins d’IT Dansa a interactuar amb l’obra d’Anna Maria Maiolino, i el Museu Picasso va fer el mateix amb Sol Picó i l’exposició “Picasso davant Degas”. En direcció inversa, l’artista Frederic Amat va fer una aportació tant al món escènic com a l’arquitectònic al renovat Teatre Lliure del barri de Gràcia de Barcelona que va ser molt important, es tractava d’una paret de llàgrimes de sang que queien del sostre fins al terra.
Però, segurament, el més visible va ser l’experiment del MNAC de treure les seves obres al carrer per a promocionar les obres del museu acostant-les a la gent, per mitjà de reproduccions de gran qualitat sobre tela plastificada realitzades amb la col·laboració de la tecnologia al centre d’investigació de Hewlett-Packard de Sant Cugat del Vallès. Es tracta de 33 obres mestres del MNAC com ara el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, Tàndem i Cotxe, de Ramon Casas, i La Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau, que es van repartir per tota la ciutat de Barcelona sota el títol “El MNAC pren el carrer”.
“Transductors” va ser una de les exposicions d’enguany de l’ACVic
© ACVic
Al final d’any, van coincidir en el calendari diverses iniciatives que apuntaven una nova línia de treball des de les arts contemporànies dirigides a nous públics, especialment de l’àmbit educatiu. Eren, sobretot, els espais perifèrics els que van presentar noves maneres de treballar amb la creació contemporània, la seva producció i difusió, com el projecte “En residència. Creadors als instituts de Barcelona”, promogut per l’Associació A Bao A Qu i que es va presentar al Nivell Zero de la Fundació Suñol; o, també a Barcelona, el projecte Trans-art laboratori, que va promoure Sinapsis i que es va mostrar en l’exposició “Confluències per a la des/educació” al centre cívic Can Felipa; o el projecte exposició “Els Invisibles. Rere la construcció del fet expositiu”, de Laia Campanya i Mar Cuenca a la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. Tots aquests projectes es van relacionar també amb les exposicions “Transductors”, que es va presentar a l’ACVic Centre d’Arts Contemporànies de Vic, i “Catalitzadors”, de l’Arts Santa Mònica.
Premis
Al febrer, la galeria Joan Prats de Barcelona, dirigida per Joan de Muga va ser premiada per la seva trajectòria de més de trenta anys, en la tercera edició dels premis GAC que s’atorguen en el marc de la Nit del Galerisme.
El mateix mes es van concedir els premis Ciutat de Barcelona, que en l’apartat d’arts visuals van atorgar el premi a Joan Rabascall per l’exposició del MACBA “Rabascall. Producció 1964-1982”, per la coherència ètica i estètica del seu treball, la connexió de la seva obra amb els corrents internacionals d’aquell moment i per la seva vigència en l’actualitat. El jurat també va fer una menció especial a l’artista Dora García per l’exposició “Men I love” a la galeria ProjecteSD, vinculant-la amb l’obra de Rabascall pel fet de continuar un mateix esperit des d’una altra generació, amb mitjans i llenguatges diferents.
Al maig es van donar els premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). Així l’exposició “Porta Zush”, que explorava la mutació de l’artista Albert Porta en Zush a la Fundació Suñol, va ser distingida com la millor exposició d’art contemporani de l’any 2009. En l’apartat d’exposicions de recerca històrica, el Museu Picasso va ser premiat per l’exposició “Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa”.
Pel que fa a les galeries, l’ACCA va premiar la sala A34 per l’exposició “De Rússia a l’URSS. Grafisme i revolució”, i la galeria Raiña Lupa, pel seu interès pels llibres d’artista i la coherència de la seva programació. La millor iniciativa va ser per al projecte “Mirant des de fora”, comissariat per Miquel Bardagil i encarregat per la Fundació ArtAids, que promou Han Nefkens, per l’ús de l’art com a mediador en la lluita contra la sida. La mostra de Mabel Palacín al Museu Dalí de Florida va rebre el premi a la millor promoció d’art català a l’estranger. El nou Museu de Cerdanyola va obtenir el premi a la millor iniciativa patrimonial, i la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya, el premi al millor espai alternatiu. En l’apartat de llibres, van ser guardonats l’Epistolari català, de Joan Miró, i Matèria reservada. Els artistes catalans i les Biennals de Venècia, de F. Yvars i Albert Mercadé.
Amb un acte al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat es van lliurar al juliol els Premis Nacionals de cultura, concedits per segona vegada pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). En arts visuals, es va premiar Eugènia Balcells, per la seva capacitat d’experimentar en diversos mitjans simultàniament; el de disseny va ser per a Claret Serrahima, pel disseny i la imatge gràfica del centre Arts Santa Mònica; i el de trajectòria personal i artística, per al dissenyador Miguel Milá.
El Llibre de meravelles, de Ramon Llull, amb coberta de Jaume Plensa
© Fototeca.cat
L’edició del Llibre de meravelles, de Ramon Llull, a cura de Pere Gimferrer i iqustrat amb reproduccions de les obres de la coqecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, va ser premiada pel Ministeri de Cultura com a llibre més ben editat durant l’any passat. Aquest volum, publicat sota el segell d’Edicions 62, es va presentar amb un estoig ideat per l’escultor Jaume Plensa.
Al setembre, es va fer públic el projecte escollit per a representar Catalunya a la Biennal de Venècia 2011, després d’una iniciativa i un concurs promogut per l’Institut Ramon Llull, juntament amb el Govern de les Illes Balears. El projecte escollit per al pavelló de la 54a Biennal d’Art és del comissari David G. Torres, centrat en el treball de l’artista Mabel Palacín.
Com a nota a part, val la pena destacar que, a l’abril, l’artista Antoni Tàpies va rebre el títol de marquès per la seva contribució a les arts plàstiques a Espanya i a tot el món; el fet va generar una certa polèmica entre els mitjans de comunicació i els cercles artístics.
Patrimoni
El CoNCA va decidir crear un nou fons nacional de compra d’obres d’art per a evitar un altre cas Centelles com el que succeí l’any 2009, en què unes peces fotogràfiques van sortir cap a Salamanca per una compra que cap institució nacional va poder rebatre.
Però el que no s’ha pogut evitar ni resoldre de moment és el destí de l’art sacre del Museu de Lleida que reclama Aragó. Des que al principi d’any el Museu de Lleida va rebre anònims amb aquesta reivindicació, els bisbats de Barbastre-Montsó i de Lleida van acordar col·laborar per intentar salvar els obstacles que impedeixen la devolució de les 112 obres dipositades al Museu Diocesà de Lleida, que fa quinze anys que reclamen més de cent parròquies d’Osca. Però el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat advoca pel reconeixement de la legitimitat i la unitat de la coqecció que el bisbe Messeguer va constituir fa més d’un segle a partir de compres directes.
Mataró aquest any va tenir doble importància perquè, a més d’exposar la coqecció del publicista Lluís Bassat, també és on ha anat a parar l’arxiu documental i bibliogràfic del crític i historiador d’art Francesc Miralles (que també va ser director de l’Escola Massana de Barcelona), integrat per 25.000 llibres, una coqecció de revistes, amb més de 250 títols, i més de 350.000 documents de tot tipus, des de catàlegs, informes, retalls de premsa i fotocòpies de dossiers fins a cartes d’artistes i entitats culturals, o els dissenys en paper que van fer alguns artistes durant els anys trenta per a embolicar xocolatines i bombons. D’aquesta manera, la ciutat del Maresme té dues peces complementàries i úniques per a entendre l’art dels darrers cinquanta anys.
Durant el 2010 i després de tres anys de treballs intensos, va sortir a la llum l’Atles paisatgístic de les terres de Girona, una obra monumental coordinada per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, que mostra la contribució dels artistes de les comarques de Girona a la construcció de l’imaginari paisatgístic del país sencer entre el final del segle XIX i l’any 1975. L’obra, de gairebé 1.400 pàgines, documenta i descriu més de 800 obres, la gran majoria pertanyents a coqeccions particulars i que, per tant, surten ara a la llum per primera vegada. Entre aquestes peces inèdites hi ha obres de Modest Urgell, Josep Berga i Boada, Caterina Albert, Joan Colom, Joan Serra, Lluís Rigalt, Joaquim Gimeno, Josep Obiols, Sigfried Bürmann, Joaquim Mir, Jaume Pons Martí i Josep Gelabert, entre d’altres.
La restauració i posterior instal·lació a l’Auditori Josep Irla del monumental quadre El gran dia de Girona, de Ramon Martí i Alsina, va ser una gran tasca duta a terme pel MNAC
© Generalitat de Catalunya
També a Girona, a l’octubre es va presentar al públic la restauració feta al MNAC de la pintura monumental El Gran dia de Girona (1864), de Ramon Martí i Alsina, i es va instal·lar de manera definitiva a l’Auditori Josep Irla, de la nova seu de la Generalitat de Girona.
D’altra banda, el MNAC va comprar a la galeria Oriol, per 300.000 euros, un oli de Marià Fortuny pintat el 1870 que plasma un agosarat nu. Retrata una jove gitana estirada en una chaise longue, amb un ventall a la mà i les faldilles del vestit arromangades, mostrant descaradament el seu sexe, retrat que el pintor va fer de la model Carmen Bastián durant els anys de la seva estada a Granada.
En l’àmbit privat, la Fundació Miró va incorporar 17 obres noves de Joan Miró sobre paper, creades entre el 1931 i el 1953, cedides per la família de l’artista dins la política de la direcció del centre d’apropar el personatge de Joan Miró al públic.
També és digne de menció la col·laboració entre el MACBA i la Fundació ‘la Caixa’, que al juliol van firmar un acord per fusionar les seves dues coqeccions d’art contemporani i crear un fons d’art comú que permeti a les dues institucions disposar de material molt divers. Amb aquesta fusió, s’aglutina un dels fons més importants d’Europa en art contemporani.
Calendari d'exposicions 2010
Però, segurament, l’aportació al patrimoni nacional de l’any va ser la del cartell de Joan Miró Volem l’Estatut, una icona de la transició política a Catalunya, que a l’octubre va entrar a formar part del fons del Museu d’Història de Catalunya. La Generalitat va adquirir l’obra per 115.000 euros a la filla del galerista de Miró, Daniel Lelong, a qui l’havia regalada. Miró va pintar el cartell de 74,5 × 56 cm, d’oli i llapis sobre paper, l’any 1977 amb motiu de la campanya de l’Assemblea de Catalunya per a reivindicar l’Estatut d’Autonomia. A partir d’ara s’integrarà a l’espai del museu dedicat al postfranquisme i a la Transició.
Òbits
Al gener va morir, a 78 anys, Maria Lluïsa Borràs, historiadora de l’art, crítica i comissària d’exposicions, amb més de cinquanta anys dedicats exclusivament al món de l’art; de la seva trajectòria professional sobresurten, sobretot, la seva relació i estudi de les avantguardes del segle XX, així com els seus estudis de Picabia i els de Joan Miró, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Villèlia, etc. El mateix mes també va morir el galerista de Granollers Antoni Botey, un dels impulsors del gremi de galeries d’art de Catalunya. En la seva AB Galeria d’Art hi exposaven des de feia un quart de segle artistes com Modest Cuixart, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart o Robert Llimós.
Al mes de setembre, va morir el gironí Jordi Vidal, a 63 anys. L’empresari immobiliari de Progrup i mecenes artístic havia creat la Fundació Espais l’any 1987 amb la idea que fos l’embrió del centre d’art contemporani de Girona.
Juan José Torralba García, considerat un dels millors gravadors d’aquesta època, va morir al final d’any, a 73 anys, a Guanajuato, Mèxic. Aquest mexicà va estar molt vinculat a Catalunya i, a part d’estudiar belles arts a Barcelona, hi va viure durant llargues temporades i hi va obrir un taller de gravat. Torralba havia col·laborat amb artistes com Miró, Tàpies i Clavé.