Els acords als quals van arribar el 2009 Armènia i Turquia, per tal de reobrir les fronteres i normalitzar les relacions, no van agradar gens a Bakú, que va veure amb preocupació com el seu principal aliat es reconciliava amb el seu enemic. L'Azerbaidjan veu perillar la recuperació de Nagorno-Karabakh i les zones veïnes, ocupades per Armènia des de fa gairebé dues dècades. Com a conseqüència, l'Azerbaidjan va amenaçar de revisar els preus que Turquia ha de pagar pel gas que hi arriba des de la mar Càspia.
Entretant, la crisi econòmica es va fer sentir a l'Azerbaidjan, però no excessivament. Les anteriors previsions d'un creixement espectacular, basades en els preus desorbitats del petroli, es van veure reduïdes a xifres raonables, però que continuen essent les més altes de l'antiga URSS: l'FMI va calcular, a l'octubre, que el país creixeria el 7,5%, dada més que respectable en els temps que corren.
El president, Ilham Alíev, reelegit per àmplia majoria a l'octubre del 2008, va continuar controlant el país. Al març del 2009 van ser sotmeses a referèndum un total de 41 reformes constitucionals proposades per la presidència. Amb una participació de més del 70%, les mesures van ser aprovades per prop d'un 90% de mitjana.