Durant l’any 2011 el conflicte de Nagorno-Karabakh, aturat durant prop de dues dècades, va revifar. Al mateix temps que els líders d’Armènia i l’Azerbaidjan es van mostrar disposats a reiniciar converses sobre la regió (converses finalment fracassades), es van produir petits enfrontaments a la regió, i Bakú va elevar el to de les seves pressions diplomàtiques sobre Armènia, fins al punt de demanar a Geòrgia el tancament de fronteres als ciutadans armenis. En tot cas, els dos països encara semblen moure’s sota les premisses de l’eix aparentment antagònic prorús/proeuropeu. L’Azerbaidjan va rebutjar l’ingrés en les estructures d’integració que proposa Moscou i en canvi va apostar fort pels lligams amb l’Europa occidental i Turquia. Així, es va convertir en un dels principals defensors de l’anomenat Consell Túrquic, que pretén encarrilar la influència turca a la regió, i va continuar sent clau en el subministrament d’hidrocarburs des de l’Àsia Central i el Caspi cap a Europa. Malgrat tot, una enquesta recent va indicar que el 54% dels àzeris són favorables a la influència russa.
Després de força anys en què l’Azerbaidjan s’ha beneficiat de l’exportació d’hidrocarburs, sembla que la crisi ha tocat fort l’economia del país, ja que el creixement que l’FMI va preveure per al 2011 va ser només del 0,2%. Les previsions, però, auguren una ràpida recuperació del país.