El 9 d’octubre de 2013 hi va haver eleccions presidencials a l’Azerbaidjan, i no va sorprendre ningú que el president, Ilham Alíev, guanyés amb el 84,5% dels vots, mentre que el seu principal oponent, C. Hasanli, només assolís el 5,5%. L’OSCE va condemnar el procés per insuficientment democràtic.
Bakú va mantenir la seva forta aliança amb Occident i va continuar essent una peça clau per a l’abastiment energètic a Europa per mitjà de l’oleoducte BTC i del gasoducte Nabucco. Això es va reflectir també en la política pro turca i pro UE del president Alíev, que va mantenir el seu país actiu en la política de veïnatge de la Unió Europea. De la mateixa manera, el Govern azerbaidjanès va reforçar el seu vincle amb la veïna Geòrgia, que manté una clara posició antirussa, amb la visita del president nacionalista georgià Saakaixvili a Bakú, al febrer. Tanmateix, a l’agost el president rus, Vladímir Putin, va signar uns acords entre la companyia estatal russa Softnet i l’azerbaidjanesa SOCAR, que podrien diversificar els interessos de Bakú. Malgrat això, les relacions amb Moscou es van tensar a l’octubre del mateix any arran de l’arrest i la pública tortura i humiliació d’un ciutadà azerbaidjanès a Moscou, acusat d’assassinat. Els milers de ciutadans de l’Azerbaidjan que viuen a la capital russa s’han vist víctimes d’un estigma social que ha afectat els vincles entre tots dos països.
El fort creixement econòmic dels darrers anys a l’Azerbaidjan, motivat en gran manera per les exportacions d’hidrocarburs, va continuar anant de baixa i, si havia assolit el 10% anys enrere, per al 2013 l’FMI va preveure que fos de tan sols el 3,5%. Amb previsió, això sí, d’una remuntada per al 2014. En qualsevol cas, el país gira entorn del petroli i el gas, que continuen condicionant el posicionament estratègic, les relacions internacionals i fins i tot l’estabilitat política del país.