Al primer de març, el Consell de Cooperació del Golf (CCG) va crear un fons d’ajuda per a Bahrain i Oman. El fons, de 20 mil milions de dòlars, serviria per a respondre a les fortes protestes populars iniciades al mes de febrer. Els països del Golf van anunciar que farien front amb fermesa a tota amenaça contra la seguretat de cadascun dels seus membres; mentrestant, les crides per a reformes es van multiplicar en aquestes riques monarquies petrolieres.
Als mesos de febrer, març i abril es van reprimir les manifestacions que reclamaven reformes. En aquest petit país de majoria xiïta, però governat per sunnites, el moviment de protesta es va iniciar per internautes que, per via de la xarxa social Facebook, van cridar a manifestar-se a tot el país, per a reclamar reformes polítiques i socials. El 14 de febrer, durant la repressió policial, dues persones van morir a la capital, Manama. El moviment es va radicalitzar i els manifestants van ocupar el centre de la capital, la plaça de la Perla, i van reclamar la dimissió del primer ministre, membre de la família regnant dels Al-Khalifa des de la independència de Bahrain, el 1971. L’exèrcit hi va intervenir i va fer cinc morts. El grup xiïta del Parlament, el moviment Al-Wefaq, que té divuit escons dels quaranta de la cambra, va anunciar la suspensió de la seva participació a l’assemblea en protesta per la brutal repressió dels manifestants. El 26 de febrer, el rei va remodelar el Govern, canviant les atribucions de cinc dels seus ministres, però mantenint-los al Govern. El 13 de març, mentre els manifestants es van concentrar al centre de Manama, demanant l’abolició de la constitució, la policia va intervenir de nou brutalment i va ferir nombroses persones. L’endemà es va fer una crida a la vaga general i, el mateix dia, un miler de soldats saudites i 500 policies dels Emirats Àrabs Units van penetrar al país per la carretera que uneix la península saudita amb l’arxipèlag, a petició del Govern, per forçar el retorn de l’ordre, mentre el rei Hamad ibn Issa al-Khalifa va proclamar l’estat d’emergència per tres mesos. Tot i que es van dur a terme nombroses detencions entre els grups d’oposició i els periodistes, les manifestacions van continuar al país. El 14 d’abril, el Govern va ordenar la dissolució del partit Al-Wefaq i, el 28 d’abril, quatre xiïtes de Bahrain van ser condemnats a mort per un tribunal militar que els va declarar culpables d’haver matat dos policies durant les manifestacions antigovernamentals
Al juny, les autoritats del país van aixecar la llei marcial, que posava fi al processament de civils per tribunals militars. El rei va llançar una crida a l’oposició per a obrir un diàleg nacional. No obstant això, al final de juny, es van condemnar vuit dirigents polítics xiïtes, acusats de participar en un complot contra el Govern. Entre ells figuraven els principals dirigents de l’oposició: Abdulwahab Hussain, líder d’Al-Wefaq, i Hassan Muixayma, dirigent del moviment Haq, que havia tornat de l’exili al febrer, van ser condemnats a cadena perpètua, acusats de complot contra el poder reial. Altres condemnes van ser la d’un jove xiïta, sentenciat a mort, i la dels metges i el personal d’un hospital de Manama, penats entre cinc i deu anys de presó per ajudar els moviments de protesta que es van manifestar al país al mes de febrer. Les protestes contra les decisions judicials van tenir lloc per tot el país i, al final de juliol, els opositors xiïtes es van retirar del diàleg nacional llançat pel rei.