La limitació dels drets civils i polítics al país va ser una constant al llarg de l’any. Al gener, el diari Al-Wasat, vinculat a l’oposició, va ser suspès durant tres dies per les autoritats sota l’acusació de publicar informacions considerades una amenaça per a la seguretat nacional. El mateix mes, les autoritats van ordenar l’execució de tres activistes xiïtes acusats de matar tres policies en un atemptat el 2014; van ser les primeres execucions en els darrers sis anys. Al març, l’Assemblea Nacional va aprovar una esmena constitucional per a permetre que els civils poguessin ser jutjats per tribunals militars. D’altra banda, el Ministeri de Justícia va iniciar accions contra el grup més gran de l’oposició secular, la Societat d’Acció Democràtica Nacional (Wa‘d), la qual va acusar de donar suport al terrorisme i la violència. L’acció contra la Wa‘d va estar precedida per la repressió del grup xiïta Al-Wifaq (Societat Islàmica Nacional). Ambdós grups constituïen el cor del moviment d’oposició al país. Al maig, el clergue xiïta més important del país, Issa Qàssim, va ser declarat culpable dels càrrecs de captació il·legal de fons i blanqueig de diners, tot i que la sentència va quedar en suspens.
En política exterior, a mitjan febrer, el president turc, Recep Tayyip Erdoğan, va visitar el rei Hamad ibn Issa al-Khalifa. En el decurs de la trobada es van signar una sèrie d’acords de cooperació bilateral en els sectors educatiu i militar, i per a reduir les restriccions per a obtenir visats. El rei Hamad va ser el primer líder àrab a visitar Turquia després de l’intent de cop d’estat del juliol del 2016. A més, Rex Tillerson, secretari d’estat nord-americà, va aixecar les restriccions per a vendre armes a Bahrain, amb la condició d’aprovar una amnistia per als presoners polítics i diversificar el lideratge sunnita en un país majoritàriament habitat per xiïtes. Aquest canvi en l’actitud dels Estats Units només va ser la resposta a l’interès de l’Administració Trump de contenir el poder de l’Iran al golf Pèrsic. D’altra banda, els crítics amb la iniciativa van subratllar que la venda d’armament constituïa un senyal per als països veïns que les violacions dels drets humans i la repressió de la dissidència no tenen conseqüències econòmiques.