La fragilitat institucional que arrossega el país des del 2007 es va trobar amb un nou i definitiu repte a causa de la crisi econòmica. La primera víctima va ser la Banca Fortis, que, ofegada per decisions especulatives, va portar els governs del Benelux, principals accionistes, a nacionalitzar l'entitat i a repartir-se-la.
La impugnació de la decisió exercida per un grup d'accionistes minoritaris i la posterior revelació de les pressions que el Govern havia dut a terme sobre un jutge per condicionar la seva decisió van fer que el 19 de desembre el Govern d'Yves Leterme anunciés la dimissió en bloc. Acceptada pel rei Albert II, aquest va designar el conservador Wilfried Martens perquè "proposés" un nou Govern, i el 27 de desembre va encarregar al flamenc demo-cratacristià Herman Van Rompuy la formació d'un de nou, que finalment es va anunciar el 30 de desembre i tenia un caràcter continuista. Per fer front d'una forma simbòlica a la crisi, al març el Parlament va començar a discutir l'opció de retallar la dotació de la família reial --un total de 13,5 milions d'euros anuals-- i mantenir només la del monarca, i no la dels 21 membres de la seva família.
Les eleccions regionals, celebrades el 7 de juny, van reforçar les posicions més nacionalistes; així, al nord flamenc va guanyar el partit democratacristià flamenc, es van enfonsar les opcions més xenòfobes i van créixer les independentistes, mentre que al sud való els socialistes van aconseguir salvar els mobles, però els Verds van irrompre com a tercera força. La precària estabilitat governamental va patir un altre cop inesperat quan, al final de novembre, el primer ministre, Van Rompuy, va ser escollit president permanent de la UE. No obstant això, el 24 de novembre es va anunciar el retorn d'Yves Leterme com a primer ministre d'un Govern integrat pels cinc partits de la coalició.