El president belga, Yves Leterme, va rebre de mans de Miguel Ángel Moratinos el traspàs de la presidència de torn de la Unió Europea
© The Belgian Presidency of the Council of the European Union 2010
El greu conflicte nacional entre les respectives representacions polítiques de les comunitats valona i flamenca va aconseguir posar de nou l’Estat belga a la vora de la fallida. El 23 d’abril, va tornar a dissoldre’s la coalició de Govern formada per cinc partits, després de la sortida dels liberals flamencs arran d’una disputa sobre drets lingüístics al districte electoral bilingüe de Brussel·les-Halle-Vilvoorde (BHV). En les eleccions convocades per al 13 de juny, va sorprendre la conservadora i republicana Nova Aliança Flamenca (N-VA), que va obtenir el 27,4% dels vots i es va imposar com a primera força del país, seguida dels socialistes valons, amb el 13,4% dels vots. Amb aquests resultats, la crisi estava servida perquè la primera reivindicació del N-VA era la reforma de l’Estat, la principal por dels valons, que veuen com planeja la fi de l’equilibri financer entre la més empobrida Valònia i la més rica Flandes. Tanmateix, van obligar ambdues forces a negociar si no volien trencar les regles del joc, tot i que tres mesos després de les eleccions el rei va haver d’acceptar la dimissió del socialista Elio Di Rupo, que feia palesa la incapacitat de trobar un acord entre el Partit Socialista i el N-VA. Sense ànims d’acordar una reforma, al final d’octubre el líder del N-VA, Bart De Wever, va anunciar un mapa de ruta per la reforma federal de l’Estat que, no obstant això, va ser immediatament rebutjat pels socialistes francòfons.
En el segon semestre de l’any, el país va assumir la presidència de torn de la Unió Europea.