Després de 250 dies sense govern i de nombroses temptatives, el socialista francòfon Elio Di Rupo va encapçalar l’executiu belga
© Unió Europea
Després de completar el rècord europeu absolut de dies sense govern (250), l’Estat belga va semblar tornar a la normalitat el 5 de desembre, quan el socialista Elio Di Rupo va anunciar la formació d’un govern d’unitat. En el nou govern hi havia representants de sis partits: socialistes, conservadors i liberals de Flandes i Valònia. En va quedar fora la Nova Aliança Flamenca (N-VA), de signe conservador, secessionista i republicà, que el 2010 havia obtingut prop del 27% dels sufragis en les eleccions legislatives. El camí per assolir l’acord va ser tortuós, com l’acord mateix, que es basa en un fràgil equilibri de composicions, representacions, població i llengua. El primer encarregat de formar govern va ser Di Rupo, que va fracassar; més tard, el líder del N-VA, Bart de Wever, que va tenir la mateixa sort; seguidament i des de l’octubre del 2010, Vande Lanotte que tampoc no va aconseguir el seu objectiu. Al principi del 2011, el rei Albert II va tornar a encarregar la missió de formar govern a Di Rupo, que abans d’aconseguir-ho va haver de presentar la dimissió al novembre davant la impossibilitat de consensuar les mesures per a fer front a la crisi pressupostària i a les exigències de la UE per complir el pacte d’estabilitat. Tanmateix, Di Rupo va aconseguir ser el primer cap de govern francòfon des del 1974, en un país històricament encapçalat per flamencs. Queda pendent de veure la capacitat de Di Rupo per portar el timó d’un govern massa fràgil, enmig de la crisi del deute que també va començar a afectar el país i amb el N-VA al marge del pacte de govern que al final d’any va assolir el 40% de la intenció de vot a Flandes.