A diferència de l’anterior legislatura, la formació d’un nou executiu belga després de les eleccions legislatives celebrades al maig es va poder resoldre finalment al cap de quatre mesos –el 2010 es va prolongar més d’un any i mig–. El resultat electoral va presentar un mapa polític igualment fragmentat, complex i amb una nova clara victòria dels sobiranistes flamencs de la Nova Aliança Flamenca (N-VA) (20% dels vots), tot i que novament insuficient i amb grans dificultats per a teixir aliances de govern entre francòfons i flamencs. Això no obstant, després de negociacions, la N-VA, conjuntament amb els liberals valons del Moviment Reformista (MR) i dos partits flamencs més –democratacristians (CD&V) i liberals (Open VLD)–, va aconseguir formar un govern de coalició de centredreta amb una àmplia majoria parlamentària. El nou executiu no el va encapçalar Bart de Wever, el líder de la força més votada, la N-VA, sinó el liberal Charles Michel, de l’MR. Aquesta nova estratègia dels independentistes flamencs es va fixar mesos abans, quan al principi d’any van aprovar en el seu congrés un programa pragmàtic de desenvolupament confederal. Paral·lelament, la sisena reforma de l’Estat aprovada en l’anterior legislatura –i que, tot i l’oposició de la N-VA, incloïa una descentralització més pronunciada de competències per a flamencs i valons com ara ocupació i sanitat– va entrar en vigor al principi de juliol. Les eleccions, però, es van veure relegades a un segon pla durant la seva vigília, ja que es va produir un atemptat antisemita contra el Museu Jueu a Brussel·les que va sacsejar l’opinió pública i en el qual van morir una parella israeliana i una voluntària del museu. En un altre pla, l’intens debat públic dels darrers anys sobre la despenalització de l’eutanàsia en el cas d’infants amb malalties incurables sense limitació d’edat es va resoldre favorablement al febrer amb l’aprovació per una àmplia majoria del complex i fraccionat Parlament belga.