Bèlgica es va veure sacsejada durant l’any per una crisi política interna derivada del programa de retallades fiscals i la liberalització econòmica, conjugada amb la desestabilització econòmica de la zona euro i els atacs terroristes a Brussel·les del mes de març.
Des de l’octubre del 2014, el país estava governat per una coalició de centredreta, dominada pels partits flamencs, formada pel conservador Nova Aliança Flamenca (N-VA), líder a Flandes i en l’àmbit federal, el Cristià Democràtic i Flamenc (CD&V) i el Liberals i Demòcrates Flamencs (VLD), encapçalat pel primer ministre Charles Michel, del Moviment Reformador (MR), partit centrista liberal francòfon. El partit socialista (BSP), la principal força política francòfona, va romandre a l’oposició. Per no pertorbar als seus socis de coalició, el N-VA va atenuar el seu desig d’abolir la regió de Brussel·les-Capital –que conserva, a més dels seus poders sobirans, la major part de la despesa social, incloent-hi les pensions i la despesa en salut, és a dir, al voltant de la meitat de la despesa pública, com també la supervisió financera, la competència, la recaptació dels principals impostos i el mecanisme d’indexació dels ingressos– i descentralitzar l’Estat.
En un context de volatilitat dels mercats financers, les reformes estructurals dutes a terme pel Govern van permetre consolidar l’objectiu d’ajustar la despesa pública i no generar nivells excessius de deute públic, que, si bé encara era alt, es va anant estabilitzant (107% del PIB). L’augment de la competitivitat a través de reformes fiscals, la gestió de les finances públiques i l’enfortiment de la seguretat en matèria de lluita contra el terrorisme van ser les prioritats de les seves polítiques.
El creixement del PIB va ser modest (1,2%), però la contribució del comerç exterior va passar de ser negativa a lleugerament positiva. Les exportacions, constituïdes en gran mesura per productes intermedis, màquines i equips de transport, van conformar el 82% del PIB, i la depreciació de l’euro va beneficiar la caiguda del tipus de canvi real i efectiu, bo i disminuint els costos de producció. Les importacions es van alentir per la baixada de preus dels productes bàsics i una demanda interna més suau. La taxa d’ocupació també va respondre positivament reduint l’atur al 8%. Sense un dèficit excessiu, la revisió de la vinculació salarial a la inflació per a mantenir el poder adquisitiu va permetre millorar la competitivitat del país en comparació amb la dels seus veïns. Això no obstant, per contra, el consum de les llars es va desaccelerar a causa de la moderació salarial, més impostos i retallades en les ocupacions d’un sector públic que a Bèlgica té un impacte cabdal directe o indirecte en l’economia (52% del PIB).
D’altra banda, la resposta del país als atacs terroristes –a l’aeroport de Brussel·les, Zaventem, i en una estació de metro del centre–, que van matar 32 persones a Brussel·les el 22 de març, va posar en evidència les limitacions –i els dèficits de coordinació policial– del país per a assumir les responsabilitats de seguretat i defensa, tenint en compte que és, alhora, seu de les institucions europees i de l’OTAN, davant dels atemptats suïcides de l’autoanomenat Estat Islàmic (EI), cada cop més estructurat i letal.