Bèlgica es va convertir en centre d’atenció mundial amb l’arribada, a finals d’octubre, del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després que el Govern espanyol apliqués l’article 155, que va suposar la intervenció de l’autonomia (manifestació del 7 de desembre)
© Assemblea Nacional Catalunya
El país va viure encara sota la commoció dels atacs terroristes del 2016, fet que va dur a extremar les mesures de seguretat, amb el desplegament de l’exèrcit i la policia. Tot i així, van tenir lloc dos incidents, que van acabar amb la mort dels agressors. El primer, al juny, va succeir quan un home va fer esclatar una bomba a l’estació central de Brussel·les. No hi va haver víctimes, perquè l’explosiu va fallar, però l’autor va ser immediatament abatut. El segon, a l’agost, quan un altre individu va atacar una patrulla amb un matxet, i també va ser mort a trets.
Indirectament, Bèlgica també es va veure implicada en els atemptats a Catalunya, ja que el seu màxim inspirador, l’imam de Ripoll i confident del CNI espanyol, Abdelbaki es-Satty, havia residit a la ciutat flamenca de Vilvoorde alguns mesos i havia intentat quedar-s’hi, si bé, com que no ho va aconseguir, va tornar a Catalunya.
Un altre tema que també va centrar un escàndol notable, i que es va estendre al conjunt de la Unió Europea, va ser el dels ous contaminats amb fipronil i DEGA 16. El primer és un insecticida, i el segon, un producte natural de neteja i desinfecció per netejar galliners. Així, a través d’anàlisis oficials, es va detectar que milions d’ous provinents de granges de Bèlgica i Holanda, tenien nivells altíssims d’aquests productes i que havien estat distribuïts a més de 16 estats europeus i, fins i tot, a Hong Kong. L’alarma es va generalitzar i també, lògicament, se’n van voler trobar els responsables. En aquest sentit, els retrets entre els dos estats veïns van ser d’una duresa extrema, els quals evidentment van implicar la Unió Europea.
Pel que fa a la política interna, el país va viure una enèsima crisi quan el líder del Centre Demòcrata Humanista (CDH, socialcristià), Benoît Lutgen, va decidir trencar tots els pactes que tenia amb el partit socialista francòfon (való), esquitxat per diversos escàndols de corrupció i malversació. Això va provocar la caiguda del Govern de Valònia. El nou govern, encapçalat per Willy Borsus, del Moviment Reformador (MR), i amb el suport del CDH, no va comptar, per primera vegada, amb socialistes valons. Igualment, el batlle socialista de Brussel·les, el polèmic Yvan Mayeur, va haver de dimitir, si bé el seu successor, el també socialista Philippe Close, va veure’s embolicat en un escàndol pocs dies després d’accedir al càrrec. L’intent de Lutgen de fer fora els socialistes valons del govern regional de Brussel·les i del govern de la comunitat francòfona no va prosperar perquè no hi havia unes majories alternatives.
Bèlgica es va convertir, de manera involuntària, en centre d’atenció mundial, amb l’arribada, a finals d’octubre, del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, poc després que el Parlament de Catalunya proclamés la Independència, i que el Govern espanyol apliqués l’article 155, que va suposar la intervenció de l’autonomia. Paradoxalment, va ser el ministre d’Immigració belga, el flamenc Theo Francken, del partit Nova Aliança Flamenca (NVA), el que va obrir la polèmica quan va afirmar que Puigdemont podria sol·licitar asil a Bèlgica. Això va originar una crisi amb el Govern espanyol, que el primer ministre belga, Charles Michel, va intentar apaivagar. La justícia espanyola, per la seva banda, va emetre una euroordre de detenció dirigida a la justícia belga –que posteriorment va retirar– contra Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyaven, amb la qual tots van declarar estar disposats a col·laborar. Dies després, la justícia belga va retirar totes les mesures cautelars contra tots ells. Posteriorment, el 7 de desembre, es va celebrar a Brussel·les una manifestació en defensa de Catalunya, amb la participació d’entre 45.000 i 90.000 persones, segons les fonts, moltes d’elles vingudes expressament de Catalunya. L’esdeveniment va tenir un impacte mundial per la seva magnitud i civisme.