L’alt representant de la Unió Europea, Javier Solana (dreta), es va trobar amb el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko (esquerra), a Minsk per a refer relacions institucionals
© Consell de la Unió Europea
Aparentment, el bloqueig internacional al qual el país es veu sotmès des de fa anys es va distenent molt gradualment. Al febrer del 2009, Javier Solana va visitar Minsk per intentar refer els vincles entre la UE i Bielorússia. En canvi, la comissària d'Afers Estrangers, Benita Ferrero-Waldner, va haver de suspendre la seva visita al país davant l'evidència que el president Lukaixenko no estava disposat a rebre-la. El 15 de març, el Consell de la Unió Europea va felicitar el país pels seus "moviments positius" i va manifestar el seu desig de mantenir-hi millors relacions. Al mateix temps, però, Brussel·les va prorrogar per un any més les mesures de pressió preses el 2006 sobre els membres del cercle de poder de Bielorússia. La situació diplomàtica ambigua entre Minsk i Brussel·les és paral·lela a la relació del país amb Moscou. Si bé Rússia i Bielorússia van signar un acord energètic al mes de gener que garanteix l'abastament de gas rus davant la crisi que es vivia en aquell moment, els bielorussos estan aprenent a mantenir una certa distància amb el poderós veí oriental. Els projectes de nous gasoductes per la Bàltica, que enviarien gas de Rússia a Alemanya sense passar per cap intermediari terrestre, fa témer a Bielorússia que pot perdre el seu important paper mediador.
Un fet rellevant de la política exterior de Lukaixenkoés que, després de la crisi georgiana de l'agost del 2008, Minsk no ha reconegut les independències d'Abkhàzia i Ossètia Meridional. Per a alguns observadors, això és un senyal de distanciament amb Moscou; per a d'altres, un indicador que Rússia no està interessada a pressionar massa en aquest sentit, o que Bielorússia no vol tornar a ser un enfant terrible davant d'Europa. Sigui com vulgui, la retòrica oficial continua fent costat a les posicions russes, i a l'interior Lukaixenko manté una forta pressió sobre l'oposició i un rígid control de la societat civil.