El president Aleksandr Lukaixenko va mantenir un fort control sobre la política bielorussa, com ho va demostrar la victòria dels candidats oficials a les eleccions locals de l’abril del 2010. Malgrat això, l’oposició, encapçalada per Uladzimer Nyaklyaeu, va mostrar una certa capacitat de mobilització davant les eleccions presidencials, previstes per al 19 de desembre. Com a conseqüència, a mitjan novembre la policia bielorussa va detenir dos activistes de l’opisició, Mikhas Paixkevitx i Raman Bahdanovitx.
Mentrestant, la Unió Europea va mantenir el seu llarg enfrontament amb Lukaixenko, tot i amb tendència a suavitzar-lo. Així, al febrer el Parlament Europeu va enviar una delegació a Minsk, just enmig d’una forta pressió de Polònia perquè Bielorússia protegís els drets de la minoria polonesa en el seu territori. Més tard, al mes de setembre, els diplomàtics de la UE van acordar prorrogar per 12 mesos una exepció que permet que 36 dels 41 alts funcionaris bielorussos vetats a la UE des del 2006 puguin viatjar per territori comunitari si no es deteriora més el respecte cap als drets humans en aquest país.
Les relacions de Bielorússia amb Rússia no viuen el seu millor moment. Així i tot, el 5 de juliol els líders d’aquests dos països van anunciar l’entrada en vigor d’una unió duanera que inclou també el Kazakhstan. Això va ser possible després que Minsk i Moscou visquessin una enèsima crisi energètica en què Rússia reclamava el pagament d’un deute per proveïment energètic, mentre que Bielorússia exigia el pagament de taxes per a permetre que el gas rus creués el seu territori. Després d’agres disputes, al mes de juny els dos països van donar els comptes per resolts i el trànsit energètic es va poder reprendre sense més problemes.