Per un estret marge de vots, Dilma Rousseff va guanyar de nou les eleccions presidencials en segona volta
© Roberto Stuckert Filho/PR
El cicle electoral va ser la principal activitat de l’agenda política de l’any, que va culminar a l’octubre amb la celebració dels comicis per a la presidència del país, per a la renovació del poder legislatiu (diputats i senadors) i també per a elegir els governadors dels estats, una figura que té un pes molt important en el sistema polític federal del Brasil. La tensió de la campanya va estar a l’altura de la importància política d’una elecció tan significativa de càrrecs de tot nivell, però en aquesta ocasió hi havia la incertesa de saber si el vot popular referendaria el Partit dels Treballadors (PT) i la continuïtat de Dilma Rousseff en la presidència del país. Després de tres mandats consecutius, dos de Lula da Silva i un de Rousseff, el PT va acusar el desgast electoral propi dels dotze anys en el Govern i a la vegada les conseqüències de la corrupció, que no ha aconseguit evitar en tot aquest temps. També li va afectar la incidència de l’estancament econòmic en el malestar d’unes classes mitjanes i populars emergents, que van expressar unes demandes molt sovint contraposades respecte de les polítiques socials del Govern. De tota manera, encara que l’oposició, encapçalada per Aécio Neves (PSDB) i Marina Silva (PSB), va avançar força fent-se un espai en aquesta escletxa de preocupació social envers les capacitats del PT per a generar canvis en la continuïtat, els resultats dels opositors no van ser suficients per a poder produir una alternança de govern. En qualsevol cas, l’elecció presidencial va ser molt disputada tant en la primera volta, entre Dilma Rousseff (42%), Aécio Neves (34%) i Marina Silva (21%), com en la segona entre els dos candidats més ben situats, que finalment va guanyar Dilma Rousseff amb un marge de només un 3% dels vots.
Aquest resultat tan ajustat significa un important condicionant per a les futures polítiques que vulgui aplicar la presidenta Rousseff, que, a més, haurà de tornar a negociar amb un Parlament extremament dividit en més de vint grups polítics, encara que els nou que li van donar suport van conservar la majoria en les dues cambres (Congrés i Senat). Però la dispersió dels escons (el PT només va aconseguir 70 diputats dels 513 existents) segueix sent important i continuarà la volatilitat de les coalicions parlamentàries, atès que la representació legislativa és nominal i la fidelitat partidària dels diputats i els senadors és molt laxa al Brasil, perquè sovint aquests canvien de files al llarg de la legislatura. Aquest fenomen és especialment freqüent entre els membres del PMDB, que és el segon grup polític en importància (amb 66 diputats i la principal força en senadors) i el suport més gran del Govern del PT. Pel que fa als principals grups opositors, el PSDB de Neves va quedar en tercer lloc en diputats, amb 54, i el PSB de Marina Silva en va obtenir 34. En aquestes condicions, la situació de fragmentació legislativa estructural continua sent preocupant per les dificultats en la governabilitat, però també perquè és on radica la principal font de corrupció a causa de la necessitat de finançament per a pagar els favors vinculats als suports parlamentaris. Quant a les eleccions a governador dels estats, el PMDB va guanyar en set estats, mentre que el PT i el PSDB van aconseguir respectivament governar-ne cinc, encara que els estats que governarà el PSDB representen una proporció més gran de la població i de l’economia del país (entre els quals destaca São Paulo).
En l’àmbit econòmic l’evolució no va ser favorable, i a l’estancament del creixement del PIB, que es va situar entorn del 0,9% el 2014, es van sumar els desequilibris dels principals indicadors, entre d’altres la inflació (6%), la qual cosa amenaça l’estabilitat econòmica i social dels darrers anys. El dèficit comercial es va tornar a fer palès i en aquesta ocasió els preus van tenir més incidència en les importacions que en les exportacions, cosa que indica que els termes d’intercanvi s’estan deteriorant. Mentrestant, els principals pagaments de rendes i beneficis d’empreses estrangeres, juntament amb els d’altres serveis que es compren a l’exterior, van provocar un increment substancial del dèficit per compte corrent, amb conseqüències importants d’augment del deute extern. Tot això va afectar els comptes públics per la caiguda dels ingressos fiscals i el dèficit fiscal podria tornar a ser una realitat els propers mesos si la situació econòmica no canvia. En aquestes condicions, podria estar amenaçada la continuïtat de les polítiques socials del PT, que han estat la base de la reducció de la pobresa al Brasil, i alhora una font molt important de suport popular als presidents i a altres representants d’aquest partit.
Respecte a la política exterior, la consolidació de la presidència de Dilma Rousseff va ser benvinguda pels governs de tots els països americans, perquè consideren el Brasil una potència estabilitzadora del sistema interamericà i també del món. De fet, el primer viatge oficial de la presidenta Rousseff va ser a la reunió del G-20 celebrada al novembre a Austràlia. Quant a la Unió Europea i al Japó, Rousseff va rebre al juny en visita oficial la cancellera alemanya, Angela Merkel, i a l’agost, el primer ministre japonès, Shinzo Abe.