L’any 2014 va ser testimoni d’un acord entre el primer ministre, Hun Sen, del Partit del Poble Cambodjà (PPC), i el líder opositor, Sam Rainsy, del Partit del Rescat Nacional Cambodjà (PRNC), per a acabar amb la paràlisi política que vivia el país d’ençà que, al juliol del 2013, l’oposició denunciés irregularitats en les eleccions legislatives i es negués a prendre possessió dels seus escons al Parlament. Un any després, el PPC va acceptar que el PRNC obtingués el seu propi canal de televisió, la vicepresidència de l’Assemblea Nacional i quatre dels nou membres del nou Comitè Nacional d’Eleccions (CNE) com a contrapartida pel retorn dels 55 diputats del PRNC a l’Assemblea Nacional. A l’agost, coincidint amb l’entrada de l’oposició al Parlament, es va reobrir el parc de la Llibertat, a Phnom Penh, un espai que havia esdevingut el principal escenari de les manifestacions contra el Govern i que s’havia tancat, al gener, després de la mort de cinc persones en un enfrontament entre manifestants i la policia. El gest, clarament simbòlic, va anar acompanyat de l’alliberament de diversos membres del PRNC que, al juliol, havien estat acusats d’insurrecció per participar en una accidentada concentració que va acabar amb quaranta agents de la policia ferits. Durant la tardor es van produir les primeres reunions del CNE, que havia d’impulsar una reforma de la llei electoral. La timidesa del Govern a l’hora de restaurar les garanties per a la llibertat d’expressió i reunió, però, va seguir tensant les ja fràgils relacions entre el PPC i el PRNC. La vida política va estar marcada, també, per la condemna a cadena perpètua dels dos únics líders supervivents de la dictadura dels khmers roigs, a la segona meitat dels anys setanta. A l’agost, el Tribunal Extraordinari de Cambodja va dictar sentència per crims contra la humanitat a Nuon Chea, antic sotssecretari del Partit Comunista de Cambodja, i Khieu Samphan, antic president del règim. Es posava fi, així, a un llarg i lent procés judicial, en què les Nacions Unides havien denunciat reiteradament pressions governamentals i manca de col·laboració oficial.
El desbloqueig institucional també va permetre al país recuperar els nivells d’inversió estrangera d’anys anteriors, especialment en el sector de la construcció, i Cambodja va mantenir una taxa de creixement propera al 7%. Tanmateix, les multinacionals del tèxtil es van veure afectades per les contínues protestes dels treballadors que demanaven un increment salarial i el sector turístic va quedar tocat per la incertesa generada pel cop d’estat a la veïna Tailàndia, que al llarg de l’any va provocar també el retorn massiu de 200.000 cambodjans que hi treballaven. A l’octubre, es va produir una trobada oficial entre el general tailandès Chanocha, i el primer ministre cambodjà, Hun Sen, per explorar vies de cooperació en el sector turístic, d’infraestructures i en la lluita contra el tràfic de dones i nens. La disputa fronterera al voltant del temple de Preah Vihear també es va situar a l’ordre del dia, després d’un intercanvi de trets entre forces d’ambdós països, i els dos líders van confirmar que es continuarien prenent les mesures necessàries per a complir la sentència de la Cort Internacional de Justícia, que havia dictaminat al novembre del 2013 que Cambodja era qui tenia sobirania sobre els terrenys.