El president Paul Biya es va enfrontar a una greu crisi a les dues regions anglòfones del país, el Nord-oest i el Sud-oest, que protestaven contra la seva “marginació”. En un any preelectoral, i sense que Biya s’hagués manifestat sobre la seva candidatura a la reelecció, la revolta de les dues regions anglòfones va fer trontollar la convivència entre francòfons i anglòfons, el 20% de la població. En un gest cap als dirigents locals, el president Biya va ordenar, el 30 d’agost, l’alliberament per decret dels principals caps de la revolta: Paul Ayah Abine, Fontem Neba i Agbor Balla, i unes 70 persones més. Havien estat detinguts al gener, acusats de terrorisme i rebel·lió. Malgrat els alliberaments, les protestes van continuar, sobretot a Bamenda, la capital del Nord-oest, on es van aplegar milers de persones en manifestacions a finals de setembre i l’1 d’octubre, quan es va declarar de manera simbòlica la independència de l’anomenada Ambazònia. La dispersió de les marxes per les forces policials va causar la mort de 7 persones. Els estudiants també van participar en les protestes, en contra de la “francofonització” del sistema educatiu, mentre que els comerciants van tancar les botigues en les jornades de “ciutat morta”. Les dues regions corresponen a l’antiga colònia britànica de Camerun del Sud, que el 1961 va decidir en referèndum unir-se al Camerun, que s’havia independitzat de França. En la mateixa consulta, la també colònia britànica de Camerun del Nord va optar per integrar-se a Nigèria. Els dirigents anglòfons argumenten que la seva marginació va augmentar a partir del 1972, quan l’Estat va passar de ser una república federal a una república unitària.