El primer ministre del Canadà, Stephen Harper, i el primer ministre del Quebec, Jean Charst (en primer terme), visiten una de les obres d’infraestructures del país per a l’estimulació de l’economia canadenca
© Office of Prime Minister of Canada
Aquest any l'evolució de la crisi econòmica als Estats Units va repercutir al Canadà, sobretot en aquells sectors industrials en què els lligams a banda i banda de la frontera són més intensos, com en el de l'automòbil. En aquest sentit, la crida feta per l'administració Obama al "Buy American", és a dir, a comprar productes fets als EUA, va incidir clarament en les exportacions canadenques cap al sud, i va obligar a fixar-se en mercats alternatius com l'asiàtic, l'europeu i el llatinoamericà. Una altra iniciativa nord-americana va aixecar preocupació al Canadà. Washington, seguint la lògica de la Seguretat Nacional i la lluita contra el terror, va anar instaurant progressivament controls policials i de seguretat --adreçats a combatre la infiltració d'elements terroristes que tenen per objectiu atemptar als EUA-- a gran part de les carreteres que des de sempre han travessat la frontera amb el Canadà sense pràcticament cap impediment ni control policial. Aquest fet és percebut pels canadencs com una actitud del veí del sud que els converteix en uns "socis més", lluny del tracte especial que sempre havien rebut.
Tanmateix, el primer ministre canadenc, el conservador Stephen Harper --fidel aliat de George W. Bush-- va ser el primer mandatari internacional amb qui es va entrevistar Barack Obama, després de ser nomenat president dels Estats Units. Aquest gest és altament significatiu i simbòlic, i demostra que, malgrat tot, el Canadà encara té un pes específic propi des de la perspectiva de Washington.
Al marge d'aquestes consideracions, el Canadà està travessant la crisi econòmica en unes condicions relativament millors que molts altres països desenvolupats, sobretot gràcies a la fortalesa del seu sistema bancari, tal com va reconèixer el Fòrum Econòmic Mundial quan el va situar en el número u del seu Informe sobre la Competitivitat Global, que féu públic al mes de febrer. Aquest fet també va repercutir en una alça del valor del dòlar canadenc, que gairebé es va equiparar al dòlar dels Estats Units.
Pel que fa a l'àmbit polític, el país va viure en gran part condicionat pels resultats de les eleccions del 2008, que van permetre la formació d'un govern en minoria encapçalat per Harper. Un executiu que va estar a punt de ser derrotat per una coalició de tres partits de l'oposició: el Partit Liberal, el Nou Partit Democràtic i el sobiranista Bloc Quebequès. Tanmateix, finalment, els liberals es van desmarcar d'aquesta proposta, fet que va garantir a Harper la seva continuïtat en el càrrec.
Per altra banda, el Govern, a la darreria de l'any, va semblar decidit a replantejar-se la continuïtat de les seves tropes a l'Afganistan, on ja han mort 133 ciutadans canadencs, com a resposta a un clam cada cop més fort de la societat.
Al mes de maig, l'opositor Partit Liberal del Canadà va celebrar la seva convenció per escollir el seu nou líder, després de la dimissió del quebequès Stéphane Dion, al desembre del 2008. Després d'uns mesos difícils, finalment va ser triat Michael Ignatieff, un intel·lectual i acadèmic de prestigi internacional que de fet ja ocupava el càrrec de forma interina des de la dimissió de Dion.
Quant a la situació al Quebec, va ser significativa la dimissió i la retirada de la vida política de Mario Dumont, president d'Acció Democràtica del Quebec, que va ser el gran perdedor de les eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec, al mes d'octubre del 2008. Dumont, que els anys anteriors havia estat considerat una estrella ascendent de la política quebequesa, va ser substituït en el càrrec per Sylvie Roy, al mes de març.
A banda d'això, els sobiranistes quebequesos es van mobilitzar al llarg de l'any tant per oposar-se a la política lingüística del Govern liberal quebequès (profederalista) com per denunciar els actes organitzats pel Govern federal per commemorar els 250 anys de la batalla de les planes d'Abraham, que marcà la derrota de les tropes franceses a mans de les angleses i que donà lloc a la definitiva ocupació militar de la llavors colònia francesa, que en virtut del tractat de París, del 1763, va ser definitivament incorporada als dominis de la monarquia britànica.