Entre el 12 i el 28 de febrer, la ciutat de Vancouver, a la Colúmbia Britànica, va acollir els Jocs Olímpics d’Hivern, esdeveniment en el qual s’havien posat moltes esperances i que, finalment, es va celebrar enmig d’alguns escàndols i amb l’oposició d’algunes nacions. Això sí, el Canadà, en obtenir 26 medalles, 14 de les quals d’or, va erigir-se com la gran triomfadora, fet que va donar lloc a una onada de nacionalisme canadenc que no va ser gaire ben rebut per altres delegacions olímpiques i sobretot per determinats corresponsals estrangers.
Els Jocs de Vancouver, però, no van ser els únics esdeveniments d’abast global que es van celebrar al país al llarg d’aquest any. També cal esmentar que, durant el mes de juny, Ontario va acollir 2 cimeres de gran rellevància: la del G8 i la del G20.
La 36a cimera del G8 va tenir lloc a la localitat de Huntsville, entre els dies 25 i 26 de juny, en què es van tractar temes econòmics —particularment la recessió global i la crisi del deute europeu— i de relacions internacionals, amb un especial interès en els programes nuclears de Corea del Nord i l’Iran. Israel va ser motiu de crítica pel seu bloqueig a la Franja de Gaza, i al Govern de l’Afganistan se li va donar un marge de 5 anys per a reduir la corrupció i incrementar-ne la seguretat. També es va aprovar una modesta partida d’ajuda als països més pobres d’Àsia i Àfrica.
Immediatament després, entre els dies 26 i 27 de juny, a Toronto, es va celebrar la 4a cimera de caps d’estat del G20. Els reunits van assenyalar que, a diferència de les anteriors trobades, es constatava que molts dels països començaven a deixar enrere la crisi econòmica, i fins i tot registraven creixements notables. Això no obstant, es va remarcar la fragilitat d’aquesta recuperació i que calia parar molt de compte a la situació dels països més pobres de l’Àfrica i Àsia. També es va exigir que els països desenvolupats retallin a la meitat els seus dèficits pressupostaris per al 2013. Altres temes tractats van ser la progressiva adopció d’una economia més verda, i la reforma d’algunes de les institucions financeres internacionals per tal de donar més pes als països emergents. L’atur també va ocupar una part dels debats, atès que ha assolit proporcions impensables des de fa tan sols alguns anys. La cimera també va considerar que la Xina havia de fer un esforç per augmentar la despesa interna per tal de promoure la demanda interna i no dependre tant de les exportacions als països desenvolupats.
Com és habitual en aquests tipus de cimeres, en totes dues hi va haver manifestacions i concentracions de protesta, que van ser controlades i, eventualment, reprimides per les forces de seguretat, fet que també va donar lloc a una tempesta política, mediàtica i parlamentària.
Paradoxalment, aquesta rellevància del Canadà en l’escena global no va ser suficient per a aconseguir un dels objectius més preuats del primer ministre, el conservador Stephen Harper: fer que el Canadà obtingués un seient al Consell de Seguretat de l’Organització de les Nacions Unides. Aquest fracàs va ser atribuït a la pròpia política exterior del Govern conservador, i particularment al seu suport sense fissures a Israel. Una política que és l’antítesi de la que tradicionalment havia portat a terme sota els governs liberals, amb els quals el Canadà sempre havia estat un país compromès amb la pau internacional i que aportava un contingent important de les forces dels cascos blaus.
Harper també va aixecar moltes crítiques per la decisió d’imposar el visat als ciutadans mešićans, tenint en compte que tots dos països formen part de l’Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (ALCAN, NAFTA en anglès). D’altra banda, les pressions per a la retirada de tropes canadenques de l’Afganistan, on ja han mort 152 soldats, van ser cada vegada més intenses.
Quant a la política interna, Harper va protagonitzar una iniciativa que va aixecar molta polseguera política. Va decidir ajornar la represa dels treballs del Parlament del Canadà fins al principi del mes de març, en comptes de com és habitual al principi del mes de gener. El Govern va defensar la constitucionalitat de la mesura recordant que, amb anterioritat, altres primers ministres ho havien fet, però l’oposició, una part molt important de l’opinió pública i, fins i tot, sectors de l’acadèmia (professors de dret constitucional) van protestar i van recordar que els precedents es remuntaven al segle XIX i que, en el fons, hi havia un intent de desnaturalitzar la democràcia parlamentària canadenca, de fondes tradicions històriques, i que en l’ajornament tenia molt a veure que Harper no compta amb el suport de la majoria de la Cambra dels Comuns. Dels 308 escons, els conservadors només en tenen 143. Fins i tot es van sentir retrets que argumentaven que l’executiu volia governar per decret.
Al Quebec, cal destacar la cada vegada més feble posició del seu primer ministre, el liberal Jean Charest, amb uns nivells de suport molt baixos, i amb diversos escàndols relacionats amb la corrupció (finançament del seu partit, favoritisme en els contractes públics), que van fer incrementar les expectatives de vot dels sobiranistes del Partit Quebequès, en l’oposició des de la seva derrota el 2003.
Finalment, també convé destacar el sorgiment d’un moviment polític que està assolint una gran importància a la província d’Alberta, i que ha estat titllat de ser el Tea Party canadenc: el Wildrose Alliance Party. Es tracta d’una formació conservadora, però amb elements llibertaris, que posa molt l’accent en la defensa de les immenses riqueses naturals d’Alberta. Alguns analistes consideren que la formació pot aplegar els partidaris del separatisme occidental, que té una certa tradició històrica, encara que minoritària.