Per quart cop els darrers set anys, els canadencs van ser cridats a les urnes. D’aquesta manera, el primer ministre, el conservador Stephen Harper, pretenia posar fi a set anys de governs minoritaris i aconseguir una majoria absoluta que li permetés governar amb tranquil·litat i no dependre dels acords coordinats de les forces de l’oposició. Una fita que va aconseguir amb escreix. De fet, els resultats, en general, van significar un gran trasbals per a la política canadenca, titllada sovint, pels analistes estrangers, de monòtona i avorrida. Paradoxalment, qui va provocar l’avançament electoral van ser els tres partits de l’oposició: el liberal, el Bloc Quebequès i el Partit Neodemòcrata, que van unir els seus vots a la Cambra dels Comuns per a derrotar el Govern de Harper, perquè no s’avenia a fer públics els costos de la compra dels avions F-35 de darrera generació ni els de la construcció de noves presons.
Harper va reaccionar a aquesta derrota parlamentària amb l’avançament de les eleccions, amb la clara intenció de treure profit de la inestable situació d’alguns dels partits opositors i, molt particularment, de la del Partit Liberal, amb un líder, Michael Ignatieff, amb poc suport intern i amb una elevada taxa de desconeixement popular. Una altra raó de pes va ser la percepció que, en comparació d’altres estats, singularment Europa i el gran veí del sud, el Canadà, gaudeix d’una situació econòmica molt més consolidada i a recer de la crisi global.
La 41a elecció federal es va celebrar el 2 de maig i va tenir com a resultat una còmoda majoria parlamentària per al Partit Conservador de Harper, que va aconseguir 167 (+24) dels 308 escons en joc. El primer ministre, doncs, va assolir el seu propòsit. Però no només això, els comicis van castigar durament dos dels partits opositors i van premiar, de manera inesperada, el tercer. Així, l’esquerrà Partit Neodemòcrata, liderat per Jack Layton, va esdevenir l’oposició oficial del Govern Harper en aconseguir 102 escons (+37), un gran nombre al Quebec, on tradicionalment tenia un suport ben minso. D’aquesta manera, els grans derrotats van ser els liberals, amb 34 escons (-77). Per primera vegada d’ençà del 1867, els liberals es van convertir en una tercera força política i no ocupaven, doncs, ni el Govern ni eren l’oposició oficial. Ignatieff, un acadèmic de prestigi, però amb una escassa experiència de partit, va dimitir de manera immediata. Tot sembla indicar que els liberals tindran molts anys per a reconstruir el partit i tornar-lo a convertir en un referent, no només a escala canadenca, sinó també internacional, com ho va ser els anys daurats dels governs de Pierre Elliot Trudeau.
L’altre perjudicat, i molt, dels comicis federals va ser el sobiranista Bloc Quebequès, que només va aconseguir 4 escons (–45), una ensulsiada absoluta que va comportar la dimissió immediata del seu líder, el fins llavors carismàtic Gilles Duceppe. En totes les eleccions anteriors en què el Bloc havia participat des del 1993, a les 75 circumscripcions federals del Quebec, havia triomfat àmpliament. Per això, la davallada va ser del tot inesperada i molt dolorosa. I més, si es té en compte que el gran beneficiat van ser els neodemòcrates, els quals fins i tot van presentar candidats amb dificultats evidents per expressar-se en francès o que, simplement, no el parlaven. La derrota obre un interrogant sobre la continuïtat del projecte bloquista en l’escenari federal canadenc. Una darrera novetat que van deixar els comicis va ser l’elecció, per primera vegada, d’una diputada dels Verds, Elizabeth May, que va obtenir el seu escó a la Colúmbia Britànica.
Tràgicament, el nou panorama polític canadenc es va veure novament sotragat quan, poques setmanes després del seu triomf polític, el líder neodemòcrata, Jack Layton, en va anunciar la dimissió per motius de salut, i el 22 d’agost va morir de càncer. En el seu record, i per voluntat expressa del mateix primer ministre, se li va retre un funeral d’estat, fins aleshores només reservat als anteriors primers ministres i a molt comptades personalitats.
Els analistes van explicar la victòria conservadora i el capgirament de la política canadenca en general com la conseqüència d’uns canvis profunds al país. Per una banda, un creixent desplaçament de l’economia des del tradicional eix industrial Mont-real – Toronto cap a les províncies occidentals, molt riques en recursos naturals i energètics. També per l’auge de l’individualisme i per les polítiques conservadores de retallada d’impostos, augment en les despeses en defensa i una duresa sense precedents en la lluita contra el crim i la delinqüència. Un model que tendeix a convergir amb les polítiques neoconservadores del sud de la frontera, sobretot de l’etapa Bush. I és que Stephen Harper, d’ençà de la seva arribada al poder, el 2006, no s’ha amagat pas de ser-ne un seguidor avantatjat.
Pel que fa a la política quebequesa, va semblar encotillada entre un govern liberal, encapçalat per Jean Charest, que va fer front a successius escàndols sobre suposats casos de corrupció, i una oposició oficial, la del Partit Quebequès, que, sota el lideratge de Pauline Marois, no va fer més que patir tensions internes entre els diferents corrents. Això va portar a l’abandonament de la formació d’alguns diputats descontents i a la formació de noves opcions polítiques, bé de caràcter autonomista, bé molt més netament independentistes. Tot i això, sembla que el suport a la sobirania s’ha incrementat cada cop més, si bé caldrà veure en el futur si això es tradueix en un suport suficient perquè el Partit Quebequès torni al poder, del qual és absent des del 2003.