El Canadà, els darrers anys, ha estat un dels països que menys ha patit la crisi econòmica global. Tanmateix, alguns analistes han advertit, al llarg d'aquest any, que ara que alguns països comencen a veure el final de l'esmentada crisi, potser el Canadà, paradoxalment, se'n ressent. Es diu que si el Canadà no ha entrat en crisi, com la que per exemple ha afectat de manera dramàtica el seu gran veí del sud, és, entre altres raons, perquè, en el seu moment, el conservadorisme de molts bancs canadencs va fer que no s'aboquessin de ple a la bombolla immobiliària. Tanmateix, aquest conservadorisme és el que ha impedit, segons els analistes, aprofitar el moment per a convertir moltes empreses canadenques en organitzacions molt més competitives en el mercat global. La conseqüència de tot plegat és que moltes empreses canadenques no totes, naturalment tindran, en un escenari postcrisi, dificultats a l'hora de competir a escala global. A aquesta percepció també contribueix el fet que el dòlar canadenc sigui massa fort i això perjudica notablement la capacitat exportadora, sobretot en un mercat tan estratègic, i tan tocat, com l'europeu.
Aquest diagnòstic en l'àmbit econòmic no es pot desvincular de l'escenari polític que viu el Canadà en els darrers anys, d'ençà de l'arribada al poder del conservador Stephen Harper (2006). Proper a George W. Bush, la presidència de Barack Obama ha significat, en els darrers quatre anys, un cert allunyament entre els dos països nord-americans.
Al llarg del 2012, Harper no va perdre l'ocasió de deixar la seva empremta, i en alguns casos les conseqüències van ser prou contundents. Així, en política exterior, Harper s'ha convertit en un dels defensors més fidels de l'actual primer ministre, B. Netanyahu, i de la seva línia dura contra els palestins, i sobretot respecte l'Iran.
Pel que fa a la política interna, el Govern de Harper va rebre crítiques per les retallades en diferents agències federals, que van causar l'acomiadament d'uns quants milers de treballadors públics. També el van criticar per diverses decisions que va prendre el seu Govern que semblen orientades a subestimar o arraconar l'herència històrica dels liberals, que han esdevingut, de lluny, la formació política que més anys ha governat el Canadà des del 1867. Pel que fa a la recurrent qüestió de la unitat nacional, i més concretament, al tema del Quebec, és ben clar que no és una de les principals prioritats de l'actual primer ministre, a diferència del que passava amb els primers ministres liberals, i de fet, en els seus successius mandats, el Canadà va perdent el seu tret característic: el bilingüisme oficial, fins al punt que el francès és una llengua en clar retrocés en la major part de províncies canadenques, tret del Quebec.
El 4 de setembre, es van celebrar al Quebec les eleccions a l'Assemblea Nacional, després que el fins aleshores primer ministre, el liberal i profederalista Jean Charest, les va decidir avançar. D'aquesta manera, es posava fi a molts mesos d'especulacions, atès que ja la primavera anterior s'havia donat per segur que les avançaria. Charest, en el poder des del 2003, quan va convocar les eleccions tenia una quota de suport baixíssima i la seva gestió al capdavant del Govern havia rebut moltes acusacions de corrupció, amiguisme i tràfic d'influències. Però, sense cap dubte, el pitjor obstacle al qual es va haver d'afrontar va ser la revolta dels estudiants universitaris contra l'increment de les taxes, que va donar lloc a una protesta massiva, que, arran de la repressió que va patir i dels intents d'acabar amb aquesta, només va fer que créixer i assolir un ressò fins i tot mundial. Aquest conflicte va contribuir molt a desprestigiar Charest i el seu Govern. Finalment, pressionat, d'una banda, pels seus diputats, i de l'altra, veient que els partits de l'oposició o bé tenien dissensions internes o bé els mancava encara la suficient consolidació va optar per convocar les eleccions al mes de juliol.
Els resultats dels comicis no li van ser favorables. Va guanyar Pauline Marois, candidata del Partit Quebequès (PQ), sobiranista moderada que va obtenir 54 escons i el 31,95% del vot popular. Per la seva banda, Charest en va aconseguir 50 i el 31,20%. Altres partits que també van obtenir representació van ser la Coalició Avenir du Québec (CAQ), amb 12 escons i el 27,05% i, finalment, Québec Solidarité, amb 2 escons i el 6,03% dels vots. Malgrat obtenir uns resultats menys dolents del que s'esperava, i derrotat en la seva pròpia circumscripció electoral, Charest va presentar la dimissió l'endemà.
Pauline Marois, la guanyadora, és la primera dona nomenada primera ministra del Quebec. Això no obstant, la nit electoral no va ser tan alegre com s'hauria esperat. En primer lloc, perquè no va obtenir la majoria absoluta que havia demanat durant la campanya, tot i que el candidat liberal estava molt tocat. I en segon lloc, perquè quan tot just pronunciava el seu primer discurs davant dels seus seguidors, un individu va intentar atemptar contra ella, fet que va provocar un mort i un ferit, abans de ser detingut.
Deixant de banda això, el nou Govern Marois segurament no convoqui un nou referèndum d'autodeterminació, el tercer, en la nova legislatura, atès que ja durant la campanya electoral va deixar molt clar que la seva prioritat és fer front a la crisi econòmica per a assolir les anomenades "condicions guanyadores", que portin a una victòria àmplia de l'opció sobiranista.