El primer ministre del Canadà, Stephen Harper, malgrat disposar d’una sòlida majoria parlamentària, va veure com al llarg d’aquest any diferents escàndols polítics de senadors nomenats personalment per ell desprestigiaven la seva imatge i feien perdre el suport al seu partit.
Possiblement, el cas més greu de tots va ser el de Patrick Brazeau, detingut sota els càrrecs d’assalt i d’assalt sexual, motiu pel qual va ser suspès com a senador fins al judici. Brazeau, un indi algonquí, va ser nomenat senador el 2009 i es va convertir en el membre més jove de la Cambra. Ja en aquell moment hi va haver veus en contra del seu nomenament a causa del seu passat problemàtic, especialment en relació amb la beguda.
Més endavant, el 28 de maig, Nigel Wright, cap de gabinet del primer ministre, va dimitir per haver autoritzat unes ajudes improcedents al senador Mike Duffy, el qual també va ser suspès en el càrrec fins a l’aclariment dels fets. Finalment, i també pel fet d’extralimitar-se en les seves funcions, va ser suspesa per dos anys com a senadora Pamela Wallin, que anteriorment havia treballat com a presentadora de televisió.
Arran d’aquests fets, el 15 de juliol, es va produir una crisi de govern que va portar a canviar vuit ministres per tal de capgirar la tendència negativa de l’opinió pública, mentre que en la convenció conservadora del mes de novembre, Harper va anunciar que s’assoliria l’equilibri pressupostari en dos anys, coincidint amb les eleccions.
En el pla econòmic, el 18 de novembre, el Canadà i la Unió Europea van signar el Comprehensive Economic and Trade Agreement (CETA), que significa un acord de lliure canvi de conseqüències molt importants. Entre algunes de les mesures que s’hi inclouen, hi ha l’eliminació del 99% dels aranzels entre els dos signants, fet que no només afecta les mercaderies, sinó també els serveis i els productes culturals. Venut com un acord que servirà per a disminuir la dependència comercial del Canadà respecte dels Estats Units, el CETA va aixecar les ires dels ramaders canadencs, els quals preveuen una invasió de productes ramaders europeus, principalment la llet, en els mercats canadencs. Al marge d’aquestes consideracions, el cert és que el CETA s’està convertint en un model de referència dels acords entre les diferents regions econòmiques del món.
Pel que fa al Quebec, es va complir el primer any de govern minoritari del Partit Quebequès, encapçalat per Pauline Marois, la primera dona a ocupar aquest càrrec. Atesa la seva feblesa parlamentària (54 diputats de 125), l’actuació del Govern es va dirigir no tant a la preparació d’un nou referèndum, sinó a assegurar l’anomenada “governança sobiranista”, que pressuposa reforçar les estructures de l’Estat quebequès i defensar amb més fermesa la francesització de la societat. Això va fer que Marois revoqués algunes de les decisions més impopulars de l’anterior Govern liberal, a la vegada que va reforçar el paper del Quebec en la francofonia, en particular, i en les relacions internacionals en general.
Tal vegada la iniciativa amb més impacte que es va portar a terme va ser el projecte de llei de la Carta dels Valors Quebequesos, fet públic el 7 de novembre, i que estableix quins són els valors compartits entre els quebequesos. Aquest projecte modificarà alguns apartats de la ja existent Carta Quebequesa dels Drets i les Llibertats de la Persona, i també estableix el deure de la neutralitat dels funcionaris de l’Estat i de tots els treballadors d’empreses que rebin ajuda pública; limita l’exhibició ostentosa de símbols religiosos; obliga a tenir la cara descoberta quan es dóna o es rep un servei públic i, finalment, estableix una política d’implementació per als organismes de l’Estat (quebequès). En les setmanes prèvies a la seva presentació, el debat ciutadà sobre aquest tema va ser força intens, sobretot entre els partidaris de la laïcitat i aquells que el titllaven de ser un atemptat contra els drets humans i d’iniciar una nova etapa d’enfrontament amb el Govern federal.
En ple debat sobre aquest projecte es va saber que el Govern federal havia donat suport a una demanda judicial, presentada per uns particulars, que propugna la declaració d’inconstitucionalitat de la Llei 99 sobre l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble i de l’Estat del Quebec, sobretot pel que fa a la validesa de tot referèndum que es guanyi pel 50% + 1 dels vots. Aquesta llei va ser aprovada l’any 2000 pel llavors primer ministre Lucien Bouchard, i va ser considerada la resposta a la Llei de la claredat aprovada pel Parlament federal, segons la qual, un Govern federal només pot negociar amb una província secessionista si en aquesta ha guanyat de manera clara el suport a la secessió en resposta a una pregunta clara. Aquesta intervenció del Govern federal es va interpretar clarament com una estratègia de cara a dificultar la futura celebració d’un tercer referèndum sobiranista, el qual, però, com a mínim haurà d’esperar a la propera legislatura, atesa l’actual correlació de forces a l’Assemblea Nacional del Quebec.
Finalment, el 6 de juliol, es va produir una important catàstrofe ferroviària en explotar un comboi al llac Mégantic (Quebec), amb un balanç d’uns 50 desapareguts. El tren procedia dels Estats Units i era un comboi amb productes químics.