Els temes mediambientals i energètics van centrar el debat públic al Canadà
© Syncrude Canada
Aquest any el Canadà va viure un seguit de successos que van commocionar l’opinió pública i que van tornar a posar en primera plana el debat sobre una possible influència del veí del sud en el dia a dia del país. Al febrer, dues persones van morir i sis van ser ferides per un jove que les va apunyalar en un supermercat d’Edmonton (Alberta), mentre que, el 15 d’abril, van ser cinc els joves que van ser assassinats durant una festa estudiantil a Calgary (Alberta) pel fill d’un cap de la policia. Finalment, el 4 de juny, un jove va matar tres agents de la Policia Muntada del Canadà i en va ferir dos més a Moncton, a la província atlàntica de Nova Brunsvic. La seva detenció es va produir 28 hores després, arran d’una veritable cacera de l’home que va ser seguida en directe pels mitjans de comunicació i les xarxes socials.
També van ser mediàtics dos successos més, que van donar la volta al món per les seves fortes implicacions polítiques. Així, el 20 d’octubre, un convers a l’islam radicalitzat, aparentment seguint la crida llançada pels dirigents de l’Estat Islàmic d’atemptar arreu després dels primers bombardeigs occidentals a l’Iraq, va atropellar amb el cotxe dos militars canadencs a Saint-Jean-sur-Richelieu (Quebec) i en va matar un. Empaitat per la policia, finalment va ser mort a trets pels agents. Només dos dies després, un altre convers a l’islam radical, i excombatent a la revolució que va enderrocar Moammar al-Gaddafi a Líbia, país d’on era originari el seu pare, va matar un altre soldat davant del Monument als Caiguts a Òttawa. Posteriorment, va entrar a l’edifici del Parlament, on va disparar diverses vegades abans de ser abatut pels agents de seguretat de l’edifici. Aquests dos incidents, no connectats entre si, van fer elevar el risc d’alarma antiterrorista no només al Canadà, sinó també als Estats Units, on fins i tot es va tornar a qüestionar la política de seguretat del veí del nord.
Aquests dos darrers episodis van situar el primer ministre canadenc, Stephen Harper, al centre de l’atenció mundial. Harper, en el càrrec des del 2006, ha estat un defensor aferrissat de l’Estat d’Israel i un crític implacable dels enemics d’aquest, fins al punt que ha protagonitzat alguna picabaralla amb la comunitat musulmana canadenca. No és casualitat, en aquest sentit, que algun analista polític l’hagi definit com a polític predator , en el doble sentit, d’eficaç, per haver derrotat tots els seus adversaris liberals amb els quals s’ha enfrontat, d’una banda, i el de la seva implicació sense fissures amb la guerra contra el terror ja des de l’etapa del president George W. Bush, la relació amb el qual era molt més fluida que amb la del seu successor, Barack Obama. Harper ha de convocar eleccions el proper any, i segons alguns analistes, aquest cop ho tindrà més dificíl si vol guanyar per quarta vegada, si és que s’hi presenta, atès que el seu adversari liberal és Justin Trudeau, de 43 anys i fill del carismàtic i referencial primer ministre del Canadà Pierre Elliott Trudeau (1968-79 i 1980-84). Igualment contrari al projecte independentista quebequès, J. Trudeau ha protagonitzat diversos escàndols per les seves declaracions en referència a temes com la marihuana, la religió, l’avortament i contra la política exterior de Harper.
A banda de la política, el Canadà va veure amb una certa preocupació la baixada del preu del petroli, del qual és un dels pocs països desenvolupats que també n’és exportador. D’altra banda, els temes mediambientals i energètics també van centrar el debat públic, atesos els enormes recursos naturals del país.
Pel que fa al Quebec, el 7 d’abril va tenir lloc la 41a elecció a l’Assemblea Nacional, després que la fins llavors primera ministra, Pauline Marois, avancés els comicis per tal d’aconseguir obtenir una majoria parlamentària que li permetés governar de manera més còmoda. No obstant això, el resultat final va ser tot un altre, i el Partit Quebequès (PQ), partidari de la sobirania del Quebec, va patir una contundent derrota a mans del seu adversari tradicional, el Partit Liberal del Quebec, federalista. En conseqüència, el 23 d’abril, el liberal Philippe Couillard va esdevenir nou primer ministre del Quebec amb una àmplia majoria absoluta de 70 diputats. El PQ en va obtenir 30, seguit dels autonomistes de la Coalition pour l’Avenir du Québec (CAQ), amb 22, i, finalment, els altermundistes de Québec Solidaire (QS), amb tres escons. Immediatament, Marois va anunciar la seva dimissió com a líder del PQ i la seva retirada de la política. La va succeir provisionalment Stéphane Bédard, fins que tingui lloc l’elecció d’un nou líder previst per al maig del 2015, si bé tot apunta que qui assumirà el càrrec serà Pierre-Karl Péladeau, paradoxalment el fitxatge estrella de la campanya electoral. Péladeau és un gran empresari, propietari del grup Quebecor, un dels més importants del Quebec, amb molts interessos en el món de la comunicació i les arts gràfiques, sense cap experiència política prèvia, si bé mai havia amagat les seva opció favorable a la independència del Quebec.
A la veïna Ontàrio, el gran centre econòmic del Canadà, també es van celebrar eleccions provincials. La data escollida va ser el 12 de juny i, com al Quebec, van ser unes eleccions avançades. Aquest cop, però, qui les va convocar, la liberal Kathleen Wynne, va obtenir el resultat que esperava, atès que va guanyar 10 escons fins a un total de 58, fet que li va permetre aconseguir la majoria absoluta desitjada. Per darrere seu van quedar el Partit Progressiu Conservador, amb 28 escons, i el Nou Partit Democràtic, d’esquerra, amb 21 escons. Wynne és la primera dona que ocupa el càrrec de primera ministra d’Ontàrio i és també el primer polític que ha fet pública la seva opció homosexual.