El Partit Liberal del Canadà, liderat per Justin Trudeau, va guanyar les eleccions celebrades a l’octubre
© Justin Trudeau
El Canadà va celebrar unes eleccions que van posar fi a quasi nou anys del govern conservador encapçalat per Stephen Harper. La votació va tenir lloc el 19 d'octubre, i la derrota del Partit Conservador va ser força contundent. El Partit Liberal del Canadà, liderat per Justin Trudeau, va aconseguir 184 escons (+148) amb el 39,47% del vot emès. Els conservadors de Harper, per contra, van obtenir 99 escons (-60) i el 31,89% dels vots. Molt per darrere van quedar el progressista Nou Partit Democràtic, amb 44 escons (-51), el sobiranista Bloc Quebequès, amb 10 escons (+8) i el partit ecologista, amb 1 escó (-1). La participació va ser del 69,1%, la més alta dels darrers vint-i-dos anys, la qual cosa va assenyalar una considerable mobilització de la ciutadania canadenca.
El nou primer ministre, Justin Trudeau, que va ocupar el càrrec el 4 de novembre, té 43 anys i és fill de Pierre Elliott Trudeau, el qual també va ser primer ministre del Canadà (1968-79 i 1980-84). Com el seu pare, el nou primer ministre també es mostra contrari de manera aferrissada a la sobirania del Quebec. Per contra, és un gran defensor del feminisme, del dret a l'avortament --malgrat ser catòlic--, així com de les causes ecologistes i del reconeixement dels drets de les Primeres Nacions (autòctons). I, fins i tot, quan encara era cap de l'oposició va mostrar una certa predisposició envers la venda de marihuana de manera pública però controlada. D'entre les primeres mesures que va anunciar en arribar al govern destaca la baixada dels impostos a la classe mitjana i un augment de l'1% dels impostos a la població amb les rendes més altes, fet que no deixa de ser una picada d'ullet al moviment de protesta del 99%, contra les desigualtats, que també va protagonitzar mobilitzacions al Canadà els darrers temps. Quant a defensa i relacions internacionals, dos dels àmbits més criticats al seu antecessor conservador, Stephen Harper, Trudeau va nomenar ministre de Defensa el tinent coronel i expolicia Harjit Sajjan, un canadenc sikh, nascut a la regió del Panjab, a l'Índia. Tot i la sorpresa del nomenament, el nou primer ministre va exemplificar la seva aposta per la multiculturalitat, de la qual el seu pare ja va ser el primer dinamitzador al final dels anys seixanta. Quant a la política exterior, de ben segur que Trudeau no seguirà la mà dura exhibida per Harper els darrers anys, com tampoc la defensa a ultrança d'Israel. Tot i això, Trudeau va deixar molt clar que davant el terrorisme, la defensa de les persones i dels drets i les llibertats és irrenunciable.
Pel que fa al Quebec, el 30 d'octubre es va celebrar el 20è aniversari del segon referèndum d'autodeterminació, que els sobiranistes van perdre per un escàs marge de vots (49,4%). La situació del moviment sobiranista, però, és ara ben diferent de la del 1995. El Partit Quebequès (PQ) es troba a l'oposició des de les eleccions del 2014, fet que va motivar la dimissió de la fins aleshores primera ministra del Quebec i líder del partit, Pauline Marois. La votació dins del PQ per a elegir-ne el substitut es va celebrar el 15 de maig, i el triomf contundent, amb el 57% dels vots, va ser per a l'empresari i magnat Pierre Karl Péladeau, el qual reuneix una de les principals fortunes del país. Péladeau es va convertir a la vegada en el cap de l'oposició del primer ministre del Quebec, el liberal i federalista Philippe Couillard, i tot i que la seva elecció com a líder del PQ ha donat una certa empenta al moviment sobiranista no sembla que el suport a la sobirania pugui recuperar, si més no a curt termini, l'abast que va assolir fa vint anys. Un exemple d'aquesta manca d'empenta sobiranista es va constatar en els resultats en els districtes quebequesos de la Cambra dels Comuns, en les mencionades eleccions del 19 d'octubre. El Bloc Quebequès, partit sobiranista que s'hi presentava, va obtenir uns decebedors 10 escons dels 78 possibles, i només el 19% dels vots. Ni tan sols el líder del partit, el veterà Gilles Duceppe, en va sortir elegit, fet que va fer que dimitís.
Uns quants mesos abans, concretament l'1 de juny, va morir, a 85 anys, el darrer gran líder sobiranista i artífex del referèndum del 1995, Jacques Parizeau, antic primer ministre des dels anys setanta i un economista de prestigi. Parizeau, arrenglerat amb el sector més sobiranista del PQ, els darrers anys de la seva vida va ser molt crític amb els seus successors. Val a dir que un dels darrers viatges que va fer a l'exterior abans d'emmalaltir, va ser a Catalunya, per seguir en persona la consulta del 9-N, de la qual va quedar ben satisfet. Malgrat que durant la seva actuació política va aixecar moltes crítiques tant de federalistes com del seu propi partit, el seu enterrament va ser tot un acte d'estat. Amb ell, d'alguna manera, se'n va anar una part de la història més gloriosa del sobiranisme quebequès iniciat a la darreria dels anys cinquanta i sobretot als seixanta.
Pel que fa al conjunt del Canadà, es van produir dos episodis que van tenir un fort impacte mediàtic i popular. El primer va ser la mort a les costes de Turquia del nen sirià Aylan Kurdi, de tres anys, la foto del cadàver del qual va recórrer el món. Al cap de pocs dies, es va conèixer que la família del nen havia demanat establir-se al Canadà com a refugiats, i que, en part, la lentitud del procés administratiu corresponent havia portat la família a decidir travessar el mar, on també van morir el seu germà de cinc anys i la seva mare. El fet va omplir de tristesa, vergonya i incredulitat molts canadencs, i encara més quan la seva tia, resident al Canadà des de feia anys, va culpar directament les autoritats canadenques de la mort dels seus familiars. Un país que, de sempre, havia presumit de ser una porta oberta als immigrants i als refugiats --fins al punt de convertir aquest fet en un símbol d'orgull nacional-- es va adonar que en aquesta ocasió, si més no, havia fallat i no havia estat a l'altura. Probablement per això, el Govern conservador, en una de les seves darreres decisions, va acabar acceptant, sota una forta pressió ciutadana i mediàtica, acollir 1.000 refugiats sirians més.
L'altre episodi que va commoure, si més no, una part dels canadencs va ser la publicació de les conclusions de la Comissió per a la Veritat i Reconciliació del Canadà (CVRC), amb referència al maltractament que les autoritats canadenques havien infligit durant més de cent anys als infants autòctons (tant els amerindis com els mestissos i els inuits). Concretament, entre el 1883 i el 1998, aproximadament uns 150.000 infants autòctons van ser reclosos en "escoles residencials", allunyats de les seves famílies amb l'objectiu que es trenqués la transmissió dels valors culturals, espirituals, lingüístics, etc. En definitiva, segons l'informe, es tracta d'un autèntic "genocidi cultural". A més a més, molts d'ells van ser sotmesos a abusos i maltractaments i, fins i tot, uns 6.000 hi van morir. La CVRC no tan sols va exigir una compensació econòmica, sinó també una disculpa, un reconeixement i, fins i tot, canvis radicals en l'ensenyament de la història, començant per l'eradicació de la "doctrina de la descoberta" amb referència a l'arribada dels europeus a Amèrica.