L’1 de maig es va iniciar un incendi forestal a Fort McMurray (Alberta, Canadà) que no va poder ser controlat fins el 5 de juliol
© Canadian Armed Forces
El Canadà va patir al llarg d’aquest any el desastre natural considerat el més costós de tota la seva història. L’1 de maig es va iniciar un incendi al sud-oest de Fort McMurray (Alberta), que en els dies següents es va anar estenent cap al nord de la província i, fins i tot, va entrar a la veïna Saskatchewan. No es va declarar sota control fins el 5 de juliol, un cop havia obligat 88.000 persones a desplaçar-se i després d’haver destruït 2.432 edificis i habitatges. El foc va afectar 2.410 km2 i va tenir un cost de 3,58 miliards de dòlars canadencs.
Tanmateix, aquesta catàstrofe de proporcions gegantines no va afectar la popularitat del nou primer ministre, Justin Trudeau, que va donar una forta empenta a la imatge pública del país arreu del món. Arribat al poder al mes de novembre del 2015, Trudeau de seguida va portar a terme algunes de les seves mesures promeses durant la campanya electoral, si bé d’altres encara no s’han fet realitat. Entre les mesures dutes a terme destaquen la baixada dels impostos a les classes mitjanes, del 22% al 20,5%, la paritat en el Govern, l’impuls de la reforma electoral i la transformació del Senat, amb el nomenament de senadors independents després d’un mecanisme de participació ciutadana, que pretén d’aquesta manera revitalitzar una institució amb un escàs suport ciutadà, i que molts voldrien veure desaparèixer. Trudeau va prometre, en la seva intervenció davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, que el Canadà acolliria 31.000 refugiats sirians, un anunci que li va valdre un fort reconeixement internacional. Unes altres mesures que ben entrat l’any encara no s’havien materialitzat eren la legalització de la marihuana i les accions previstes en resposta a les conclusions de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, en referència als maltractaments que havien rebut durant més de cent anys els infants autòctons (tant els amerindis com els mestissos i els inuits) per part de les autoritats canadenques i també de l’Església catòlica. Aquest darrer fet va contribuir a tensar les relacions amb les Primeres Nacions, malgrat la predisposició de Trudeau a implementar-les.
Un dels fets que va tenir més impacte van ser les dificultats per a l’aprovació de l’acord de lliure canvi entre la Unió Europea i el Canadà, conegut com Comprehensive Economic and Trade Agreement (CETA), que, quan semblava ja acordat, es va trobar amb l’oposició del Parlament regional de Valònia, que impedia que Bèlgica el ratifiqués. Aquest fet va estar a punt de fer-lo fracassar, però, després d’intenses pressions, finalment els diputats valons el votaren i es va poder signar el 30 d’octubre.
Un any després de la seva arribada al poder, el nivell d’aprovació de Trudeau era del 56%, encara que des de determinats sectors va rebre fortes crítiques per no anul·lar un acord de vendes d’armes a l’Aràbia Saudita, valorat en 11,4 miliards de dòlars canadencs, signat pel seu antecessor, el conservador Stephen Harper, argumentant que fer-ho afectaria la imatge de l’Estat canadenc en el sentit que no complia les promeses que en el seu moment havia contret. Tanmateix, altres herències de l’anterior administració sí que seran objecte de revisió, com les duríssimes lleis antiterroristes i les d’immigració.
Pel que fa al Quebec, probablement la notícia més rellevant va ser la del canvi en el lideratge del Partit Quebequès. El 2 de maig, de manera inesperada, el llavors líder de la formació, i que encara no duia ni un any en la direcció, Pierre Karl Péladeau, al·legant motius familiars, va abandonar el càrrec i també el seu escó, i va abandonar completament la vida política. Això va produir un xoc força important, atès que en els mesos anteriors havia aconseguit reanimar el partit, que travessava una forta crisi després de la derrota electoral del 2014. Per això es van haver de tornar a convocar unes eleccions internes per a nomenar-ne el successor. La campanya va durar gairebé quatre mesos, fins que el 7 d’octubre va tenir lloc la votació final amb la participació del 75,09% dels inscrits amb dret de vot. El guanyador va ser Jean-François Lisée, que es va imposar a la segona volta amb el 50,63% dels vots. Els candidats derrotats van ser Alexandre Cloutier (31,7%), que a l’inici de la campanya semblava que era el favorit, i Martine Ouellet (17,67%).
Lisée, de 58 anys, és un veterà periodista que, després d’una carrera professional que el va portar a ser corresponsal a França i als Estats Units, va començar a implicar-se en política com a conseller dels primers ministres sobiranistes Parizeau i Bouchard. Amb el primer va tenir un paper força important en la celebració del referèndum del 1995, que es va perdre per pocs vots. Posteriorment, a partir del 2012, va fer el pas de ser candidat i va ser escollit diputat a l’Assemblea Nacional del Quebec i també nomenat ministre de Relacions Internacionals, Francofonia i Cooperació Internacional, per la llavors primera ministra Pauline Marois. La derrota electoral del 2014 el va portar a ser de nou diputat, i a convertir-se en portaveu de l’oposició en diversos àmbits. El seu ascens al lideratge, però, no va estar exempt de polèmica, atès que va ser l’únic dels candidats que va afirmar que posposaria la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació del Quebec fins al seu segon mandat, la qual cosa donava a entendre que, en cas de guanyar les pròximes eleccions quebequeses, previstes per al 2018-19, durant aquest mandat no es faria el referèndum, sinó que es faria en el següent, és a dir, entre el 2022 i el 2026, en el cas, lògicament, que també les guanyés.