Cinema nord-americà
El fenomen cinematogràfic de l'any va ser, sens dubte, l'esperadíssima estrena de Star Wars: The Force Awakens, de J.J. Abrams, la pel·lícula que reprèn l'univers galàctic creat per George Lucas en el punt cronològic en què va acabar (1983) i que obre un altre seguit de continuacions i spin off, lògicament acompanyats d'un desplegament de marxandatge. Aquesta superproducció fantàstica –envoltada d'una expectativa generada per una dosificació gradual d'informació i d'imatges promocionals– va esdevenir el paradigma de la tendència actual a mirar enrere que el cinema de gran espectacle de Hollywood arrossega des de fa uns quants anys. Seqüeles, franquícies, sagues, spin off, reboots i noves versionssón termes habituals en una indústria que busca l'èxit a partir de la fórmula garantida.
Si la companyia Walt Disney ara és qui té els drets d'explotació de la saga Star Wars,també té els de les pel·lícules produïdes per la divisió cinematogràfica de l'editorial Marvel per a adaptar els seus còmics de superherois, que ja tenen un pla de producció per als propers lustres. Aquest any Marvel va estrenar Avengers: Age of Ultron, de Joss Whedon, i Ant-Man, de Peyton Reed, mentre que la Twentieth Century Fox va adaptar uns altres herois Marvel a Fantastic Four, de Josh Trank.
El 2015 també van tornar altres sagues i personatges representatius del cinema fantàstic i d'acció que ja tenen dècades d'història, en pel·lícules que apel·len tant a la nostàlgia dels espectadors madurs com a la recerca de públics joves. Així, Colin Trevorrow va dirigir Jurassic World reprenent la saga iniciada per Steven Spielberg amb Jurassic Park. I, si aquesta va ser una de les pel·lícules pioneres en l'ús de la tecnologia digital, també ho va ser la sèrie Terminator,començada per James Cameron. Aquest any, Arnold Schwarzenegger es va tornar a ficar en la pell del cibernètic protagonista de Terminator Genisys, d'Alan Taylor. També és un emblema del gènere el guerrer futurista i postapocalíptic Mad Max, que va tornar en la nova pel·lícula de l'australià George Miller, Mad Max: Fury Road, amb Tom Hardy en substitució de Mel Gibson.
I un altre retorn, el de James Bond a Spectre, de Sam Mendes –amb el comiat de Daniel Craig com a protagonista–, va ser la cirereta d'una temporada especialment prolífica en cinema d'agents secrets, amb títols com Kingsman: The Secret Service, de Matthew Vaughn, The Man from U.N.C.L.E., de Guy Ritchie, i Mission: Impossible. Rogue Nation, de Christopher McQuarrie.
Es van estrenar noves entregues de nissagues fantàstiques inspirades en col·lecions de literatura juvenil recent, com The Maze Runner: The Scorch Trial, de Wes Ball, o The Hunger Games: Mockingjay Part 2, de Francis Lawrence. I, a més, Fifthy Shades of Grey, de Sam Taylor-Johnson, que, tot i estar pensada per a un públic més adult, també està basada en una sèrie de best-sellers de l'escriptora E.L. James, amb l'expectativa de tenir continuacions.
En l'àmbit del cinema amb més segell de prestigi i solidesa d'autoria, diversos realitzadors van estrenar les seves noves pel·lícules. El mexicà Alejandro González Iñárritu va ser el triomfador dels Oscar amb Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance), amb Michael Keaton; aquest actor va guanyar l'Oscar com també ho va fer, en la categoria femenina, Julianne Moore pel seu retrat d'una dona amb Alzheimer a Still Alice, de Richard Glatzer i Wash Westmoreland. Woody Allen va oferir el seu vessant més negre amb Irrational Man;M. Night Shyamalan va recuperar el favor de la crítica amb el seu retorn al terror amb The Visit;Abel Ferrara va recrear les últimes hores de Pier Paolo Pasolini a Pasolini, i Peter Bogdanovich va tornar a la comèdia d'embolics d'arrel clàssica amb She's Funny That Way.
Mentre que Clint Eastwood va mostrar els clarobscurs morals de l'heroisme a American Sniper, Jonathan Demme va dirigir la comèdia Ricki, amb Meryl Streep, i Steven Spielberg va repetir amb Tom Hanks en el thriller d'espionatge Bridge of Spies. Ridley Scott va tornar al gènere que li ha donat més prestigi, el de la ciència-ficció, amb The Martian, i el mexicà Guillermo del Toro va homenatjar el fantàstic gòtic amb Crimson Peak, mentre que el canadenc Denis Villeneuve va parlar del narcotràfic al thriller Sicario. Es pot destacar la voluntat de risc i la personalitat de Bennett Miller amb Foxcatcher i de Paul Thomas Anderson amb l'adaptació de la novel·la de Thomas Pynchon Inherent Vice, i un dels debuts més interessants de l'any va ser el de Damien Chazelle a Whiplash, amb J.K. Simmons. En el terreny del cinema d'animació, la companyia Pixar va estrenar dues pel·lícules: l'ambiciosa Inside Out i la més infantil The Good Dinosaur.
Cinema europeu
El segell del cinema britànic més pulcre i acadèmic va ser present en dues biografies exemplars de científics: The Theory of Everything, el debut en la ficció del prestigiós documentalista James Marsh, que recrea la vida de l'astrofísic Stephen Hawking a partir de la relació amb la seva dona, i The Imitation Game, del noruec Morten Tyldum, sobre Alan Turing, que va construir la màquina per desxifrar els codis secrets dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. John Boorman va reprendre els personatges de Hope and Glory a Queen and Country i també va deixar una seqüela de l'amable The Second Best Exotic Marigold Hotel, de John Madden. Les adaptacions polides de clàssics de la literatura van tenir la seva mostra amb Far from the Madding Crowd, dirigida pel danès Thomas Vinterberg a partir de la novel·la de Thomas Hardy. També és literari el rerefons de Mr. Holmes, de Bill Condon, basada en una novel·la de Mitch Cullin que fabula sobre un Sherlock Holmes nonagenari, interpretat per un excel·lent Ian McKellen. Pride, de Matthew Warchus, i What We Did on Our Holiday, d'Andy Hamilton, es van basar en determinades tradicions de la comèdia costumista britànica, de temàtica social i d'humor negre respectivament.
Dheepan va fer guanyar una polèmica Palma d’Or al seu director, Jacques Audiard, al Festival de Canes
© Why not Productions / Paul Arnaud
El francès Jacques Audiard va guanyar una polèmica Palma d'Or en el Festival de Canes amb Dheepan. Audiard va ser un dels realitzadors de prestigi que van estrenar noves pel·lícules dins el marc de la cinematografia francesa, reconeguda pel suport públic a la seva indústria. Així, Olivier Assayas va dirigir Sils Maria; Mia Hansen-Løve, Eden; Laurent Cantet, Retour à Ithaque; François Ozon, Une nouvelle amie; Robert Guédiguian, Au fil d'Ariane, i Alain Resnais va tancar la seva filmografia amb Aimer, boire et chanter.
Jean-Jacques Annaud, sempre amb els ulls posats en la taquilla internacional, va fer amb Le dernier loup una de les seves aventures zoològiques, mentre que Luc Besson va produir noves entregues d'algunes de les seves sagues de pel·lícules d'acció: Taken 3, d'Olivier Megaton, i Transporter Legacy, de Camille Delamarre. Astérix: le domaine des dieux va ser la primera adaptació de l'heroi gal de Goscinny i Uderzo feta amb animació 3D.
Per la seva banda, els responsables d'Intouchables, Éric Toledano i Olivier Nakache, van repetir la fórmula de combinar bons sentiments i humor a Samba, novament amb Omar Sy. Altres pel·lícules es van situar en un similar punt de barreja d'autoria i comercialitat: La famille Bélier, d'Éric Lartigau; Hippocrate, de Thomas Liti; Les héritiers, de Marie-Castille Mention-Schaar; Bon rétablessiment!, de Jean Becker; Une heure de tranquilité, de Patrice Leconte, o La téte haute, d'Emmanuelle Bercot. I van ser especialment destacables 3 coeurs, de Benoît Jacquot; Marie Heurtin, de Jean-Pierre Améris; Bande de filles, de Céline Sciamma; Loin des hommes, de David Oelhoffen; Les combattants, de Thomas Cailley, i el documental Sur le chemin de l'école, de Pascal Plisson, mentre que el sempre polèmic Gaspar Noé va aixecar polseguera amb Love 3D, una pel·lícula amb escenes de sexe explícites rodada en 3D.
La catalana Laia Costa va guanyar el premi de l’Acadèmia del Cinema Alemany a la millor intèrpret femenina per Victoria, de Sebastian Schipper
© Adopt Films
A Itàlia, Alice Rohrwacher va fer a Le meraviglie un retrat del món rural, mentre que Matteo Garrone, director de Gomorra, va canviar radicalment de registre en la fantasiosa Il racconto dei racconti. Un dels grans èxits del cinema alemany va ser Victoria, de Sebastian Schipper, protagonitzada per la catalana Laia Costa, que va guanyar el premi de l'Acadèmia del Cinema Alemany a la millor intèrpret femenina. El veterà Wim Wenders, un dels supervivents del Nou Cinema Alemany, va dirigir James Franco a Everything Will Be Fine, i el realitzador d'origen turc Fatih Akin es va remuntar a la història de la seva família a The Cut.
Als països escandinaus, el danès Bille August va tornar al seu to més personal a Stille Hjerte ('Cor tranquil'), i el suec Ruben Östlund va obtenir molt bones crítiques amb Turist ('Força major'), com el també suec Roy Andersson, que el 2014 havia guanyat el Lleó d'Or a la Mostra de Venècia amb En duva satt på en gren och funderade på tillvaron ('Un colom es va posar en una branca a reflexionar
sobre l'existència'). El rus Andrei Zviàguintsev va traçar una metàfora de la corrupció al seu país a Leviafan, mentre que Andrei Kontxalovski va mostrar el seu vessant més poètic a Belye nochi pochtalona Alekseya Tryapistyna ('El carter de les nits blanques').
Altres països
Algunes de les propostes més provocatives del cinema llatinoamericà van arribar de l'Argentina, com El clan, de Pablo Trapero, que recrea la història real d'una família dedicada al segrest i l'extorsió, o Paulina, de Santiago Mitre, sobre l'activisme polític. També revulsiva va ser la pel·lícula xilena El club, de Pablo Larraín, una dura crítica a l'Església catòlica. Al Brasil, Anna Muylaert va retratar la diferència entre classes socials a Que horas ela volta?, mentre que el mexicà Arturo Ripstein va signar una nova entrega dels seus mons decadents i claustrofòbics a La calle de la amargura.
Un dels realitzadors més prestigiosos de l'Àfrica és el maurità Abderrahmane Sissako, que gràcies a la coproducció francesa va poder dirigir Timbuktu, una denúncia del fanatisme religiós que va guanyar set premis César i va ser nominada als Oscar. L'iranià Jafar Panahi –repressaliat pel Govern del seu país– va guanyar l'Ós d'Or en el Festival de Berlín amb Taxi Teheran, un retrat de la societat iraniana fet a partir dels passatgers d'un taxi que condueix ell mateix.
Hou Hsiao-Hsien és un dels directors xinesos més ben valorats per la crítica internacional, i amb The Assassin va fer la seva personal aportació al gènere del wuxia o les arts marcials, amb la qual va guanyar el premi al millor director en el Festival de Canes. I al Japó, la prestigiosa directora Naomi Kawase va dirigir An ('Una pastisseria a Tòquio').
Cinema espanyol
El 2014, l'èxit descomunal d'Ocho apellidos vascos,d'Emilio Martínez Lázaro, va suposar un fenomen de públic de grans dimensions i es va convertir en la pel·lícula més taquillera de la història a l'Estat espanyol. Aquest èxit va suposar la inevitable realització d'una seqüela amb el mateix director i equip artístic, Ocho apellidos catalanes, rodada en part a l'Empordà i amb la incorporació de personatges catalans (interpretats per Rosa Maria Sardà i Berto Romero) i de referències a l'independentisme i a l'actualitat política catalana.
Però, a més, la pel·lícula també va impulsar que es realitzessin altres comèdies que buscaven –amb certa fortuna, des del punt de vista econòmic– fer-se un forat entre el gran públic. Si Ocho apellidos vascos jugava amb la complicitat del públic a l'hora de fer acudits sobre el contrast dels tòpics sobre bascos i andalusos, Perdiendo el norte, de Nacho G. Velilla, va fer una operació similar, però a partir de les diferències de caràcter entre espanyols i alemanys. D'altra banda, a Ahora o nunca –que tenia com a referents alguns títols de la nova comèdia nord-americana– Maria Ripoll va dirigir el protagonista d'Ocho apellidos catalanes, l'humorista Dani Rovira.
Un dels representants més destacats del gènere en el cinema espanyol dels darrers temps, Javier Ruiz Caldera, va adaptar el cèlebre còmic Anacleto, agente secreto,de Manuel Vázquez, dins una operació adreçada a anar portant a la gran pantalla alguns dels còmics clàssics de l'editorial Bruguera; el mateix Ruiz Caldera té previst adaptar Superlópez amb els guionistes d'Ocho apellidos vascos. Un d'aquests, Borja Cobeaga, es va atrevir a abordar les negociacions amb ETA en clau d'humor auster i minimalista a Negociador. I Álex de la Iglesia va mostrar el seu vessant més esperpèntic a la farsa Mi gran noche, una sàtira coral ambientada en el món de la televisió que recuperava per al cinema un autoparòdic Raphael.
Los exiliados románticos, de Jonás Trueba, va ser rodada amb poc pressupost i de manera improvisada
© Cinebinaris Films
Més modestos –pel que fa als mitjans– es van mostrar dos dels autors de comèdia més veterans del cinema espanyol, Joaquim Oristrell i Fernando Colomo, que van signar dues pel·lícules molt personals: Hablar i Isla Bonita, respectivament. Com també ho va ser el film Los exiliados románticos, de Jonás Trueba –el més recent representant d'una nissaga de cineastes–, rodada amb poc pressupost de manera improvisada.
Altres realitzadors van aportar noves visions als seus universos creatius particulars, com Julio Medem i la seva exploració del càncer i la maternitat amb ma ma. Fernando León de Aranoa va insistir en la seva línia de cinema social amb A Perfect Day,rodada per primera vegada en anglès i amb un repartiment internacional, com també ho va fer Alejandro Amenábar en el seu retorn al cinema de terror, amb Regression. I Gracia Querejeta va retratar amb humor negre l'avarícia humana a Felices 140.Altres pel·lícules es van emmirallar en el cinema de gènere anglosaxó, com la pel·lícula de ciència-ficció cibernètica Autómata, de Gabe Ibáñez; el film de zombis Extinction, de Miguel Ángel Vivas, o el thriller de suspens El desconocido, de Dani de la Torre.
Cinema català
La comèdia romàntica Barcelona, nit d’hivern és una continuació de Barcelona, nit d’estiu, de Dani de la Orden
© Sábado Films
En el context del cinema català no és gens habitual (excepte en la saga [REC]) que l'èxit comercial faciliti la seqüela d'una pel·lícula; però això és el que va fer Dani de la Orden amb Barcelona, nit d'hivern,continuació d'aquella Barcelona, nit d'estiu que va aconseguir tirar endavant entre amics. Barcelona, nit d'hivern està rodada amb més pressupost i ampliant el ventall d'actors, però repeteix l'estructura de comèdia romàntica i coral en escenaris barcelonins.
Tres pel·lícules catalanes de temàtiques i tonalitats molt diferents aquest any van participar a concurs en la secció oficial del Festival de Sant Sebastià. D'una banda, Cesc Gay va aconseguir un notable ressò entre el públic i la crítica amb Truman,una tragicomèdia que aborda els temes de l'amistat i la mort protagonitzada per Ricardo Darín i Javier Cámara, que van ser guardonats.
Cesc Gay va aconseguir un notable ressò amb Truman, una tragicomèdia protagonitzada per uns guardonats Ricardo Darín i Javier Cámara que aborda els temes de l’amistat i la mort
© Impossible
El mallorquí Agustí Villaronga –que no estrenava cap llargmetratge cinematogràfic des de l'èxit de Pa negre– va signar una altra adaptació literària, El rey de la Habana, una recreació de la Cuba dels anys noranta segons la novel·la de Pedro Luis Gutiérrez. I, amb Un dia perfecte per volar, el director Marc Recha va fer un conte íntim i familiar sobre la capacitat de fabular –protagonitzat pel seu propi fill, al costat del seu amic Sergi López.
Una de les produccions més ambicioses de la temporada va ser Segon origen, l'adaptació de la clàssica novel·la de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo Mecanoscrit del segon origen, que va ser un projecte llargament acariciat per Bigas Luna i que finalment ha realitzat el periodista Carles Porta a partir de les idees i el guió del desaparegut director. El film té unes certes intencions de difusió internacional materialitzades en la presència de l'actriu britànica Rachel Hurd-Wood com a cap de cartell.
Atrapa la bandera, d’Enrique Gato, és una pel·lícula d’animació que intenta fer una aproximació a la carrera espacial, el programa Apollo i l’arribada de l’home a la Lluna
© Telefónica Studios
També són internacionals des de fa temps les pel·lícules de la barcelonina Isabel Coixet, que aquest any en va estrenar dues rodades en anglès en diferents parts del món. D'una banda, la comèdia Learning to Drive,un encàrrec de producció nord-americana protagonitzada per dos actors amb els quals ja partia d'una complicitat prèvia, Patricia Clarkson i Ben Kingsley. De l'altra, Nadie quiere la noche, basada en la història real de l'explorador del pol nord Robert Peary i la seva dona Josephine. La pel·lícula, protagonitzada per Juliette Binoche i Gabriel Byrne, va inaugurar el Festival de Berlín, i va ser la primera vegada que la inauguració anava a càrrec d'una pel·lícula dirigida per una dona. En un altre sentit, també van ser globals les pretensions d'Atrapa la bandera,de l'expert en animació Enrique Gato (director de Les aventures de Tadeu Jones), que prenia com a model les produccions de Pixar o Dreamworks.
Ventura Pons –que el darrer any a les seves tasques professionals dins la indústria cinematogràfica va afegir la d'exhibidor reobrint els cinemes Texas de Barcelona i programant cinema en versió original subtitulada en català i a preus populars– va dirigir El virus de la por,a partir de l'obra de Josep Maria Mestres El principi d'Arquimedes.
Isaki Lacuesta va satiritzar la crisi econòmica a la farsa coral i d'humor negre Murieron por encima de sus posibilidades, amb un espectacular repartiment amb alguns dels actors més emblemàtics del cinema espanyol recent. També dins l'àmbit de la comèdia, en aquest cas més sentimental i romàntica, hi ha el debut com a realitzadora de l'actriu Leticia Dolera, amb el film Requisitos para ser una persona normal.
Un dels realitzadors catalans més personals i arriscats de les darreres dècades, José Luis Guerín, va donar una nova mostra del caràcter d'anar a contracorrent del seu cinema amb la seva nova pel·lícula La academia de las musas, una obra plena de referències poètiques i filosòfiques amb la qual va guanyar el Giraldillo d'Or a la millor pel·lícula en el Festival de Cinema Europeu de Sevilla (que es va atorgar per primera vegada a una producció de l'Estat espanyol). I, en l'àmbit del cinema independent i de baix pressupost, va destacar el debut de Sergi Pérez amb la minimalista i claustrofòbica El camí més llarg per tornar a casa.