Cinema nord-americà
Fotograma de la pel·lícula The Shape of Water, guanyadora de l’Oscar al millor llargmetratge
© The Shape of Water.com
Aquest any, les cerimònies d’entrega dels Oscar i dels Globus d’Or –en què pràcticament va haver-hi consens a l’hora d’utilitzar el color negre– van tenir, a través dels discursos dels premiats i de les intervencions dels presentadors i de les persones encarregades d’entregar els guardons, una notable càrrega reivindicativa. D’una banda, es va denunciar l’assetjament sexual present en la indústria de Hollywood –denúncia aglutinada en el moviment #MeToo–, que l’any anterior va tenir en l’afer protagonitzat pel productor Harvey Weinstein el seu exemple més paradigmàtic. De l’altra, es va posar l’accent a exigir més visibilitat de la presència femenina en la indústria i una igualtat de salaris entre gèneres.
En aquest sentit, l’actriu Frances McDormand va pronunciar un encès discurs en recollir el seu Oscar a la millor actriu protagonista per Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, de Martin McDonagh, una història d’apoderament femení i de denúncia de la violència de gènere. D’altra banda, les nominacions i estatuetes a films com Lady Bird, opera prima com a directora de l’actriu Greta Gerwig; Call Me by Your Name, la història d’amor homosexual de Luca Guadagnino; Get Out, terror amb un sarcàstic rerefons racial dirigit pel director afroamericà Jordan Peele, i la colombiana Una mujer fantástica, que explica l’odissea d’una transsexual, signada per Sebastián Lelio, es van interpretar com un avenç en favor de l’augment de la diversitat en el cinema.
La guanyadora de l’Oscar al millor llargmetratge va ser la faula The Shape of Water, un cant contra la intolerància en forma de metàfora fantàstica. El seu director, el mexicà Guillermo del Toro, va criticar en el seu discurs d’agraïment les mesures de l’Administració de Donald Trump per a reduir l’entrada d’immigrants.
Curiosament, The Shape of Water havia estat la guanyadora del Lleó d’Or a la Mostra de Venècia, i en l’edició d’aquest any ho seria la darrera pel·lícula d’un compatriota i amic de Del Toro, i un altre dels realitzadors mexicans sòlidament instal·lats en la indústria de Hollywood. Ens referim a l’autobiogràfica Roma, d’Alfonso Cuarón, una pel·lícula que, a més d’haver recollit unanimitat crítica sobre la seva excel·lència, va ser notícia per raons no estrictament artístiques, però que resulten paradigmàtiques del canvi en els hàbits de consum de la ficció audiovisual. Produïda per la plataforma d’entreteniment en streaming Netflix, la pel·lícula va tenir una estrena extremament restringida en sales de cinema, i a la majoria de llocs només va poder ser vista pels abonats. Al mateix festival de Venècia, el premi al millor guió se’l va endur The Ballad of Buster Scruggs, un western episòdic dels germans Joel i Ethan Coen, també produït per Netflix i estrenat en aquesta plataforma, per a la qual Paul Greengrass va dirigir la seva nova pel·lícula, 22 July, mentre que Martin Scorsese va rodar també per a Netflix el seu proper film, The Irishman, d’estrena prevista per al 2019.
Sí que es van estrenar als cinemes les noves pel·lícules d’altres cineastes de prestigi, com Phantom Thread, el claustrofòbic melodrama de Paul Thomas Anderson; The 15:17 to Paris, en la qual Clint Eastwood recrea com uns joves van aturar un atac terrorista i ho fa amb els mateixos protagonistes dels fets; Isle of Dogs, la nova incursió de Wes Anderson en l’animació stop-motion; First Man, la biografia de l’astronauta Neil Armstrong dirigida per Damien Chazelle, i BlacKkKlansman, sarcàstica recreació de Spike Lee sobre la història d’un policia negre que es va infiltrar al Ku Klux Klan. Steven Spielberg va mostrar el vessant més polític i crític del seu cinema a The Post, una defensa de la llibertat de premsa, i, també, el més juganer a l’aventura fantàstica Ready Player One, plena de referències a la cultura popular.
De l’àmbit de les produccions independents van arribar pel·lícules com The Florida Project, de Sean Baker; I, Tonya, de Craig Gillespie; Lucky, de John Carroll Lynch; Tully, de Jason Reitman; The Rider, de Chloé Zhao, i Ben is Back, de Peter Hedges.
En l’any en què va morir el llegendari guionista i editor de Marvel Stan Lee, noves pel·lícules van ampliar l’univers superheroic del qual va ser el principal demiürg: Black Panther, de Ryan Coogler; Avengers. Infinity War, d’Anthony i Joe Russo; Deadpool 2, de David Leitch; Ant-Man and the Wasp, de Peyton Reed, i Venom, de Ruben Fleischer, mentre que l’univers rival de DC es va haver de conformar amb Aquaman, de James Wan. Els drets de la majoria d’aquests personatges són de Disney, que, en espera d’estrenar la seva pròpia plataforma d’entreteniment en streaming, s’ha anat apoderant de les franquícies més importants de cinema amb vocació de gran espectacle. Dins la sèrie de Star Wars, basada en els personatges de George Lucas, per exemple, aquest any Disney va estrenar Solo. A Star Wars Story, de Ron Howard. I van arribar a les sales seqüeles de recents llargmetratges seus d’animació digital, com Incredibles 2, de la seva filial Pixar, o Ralph Breaks the Internet. Igualment, Disney va seguir incidint en una línia que li està donant notables rèdits: la revisió d’alguns dels seus clàssics contes familiars. Aquest any es va estrenar Christopher Robin, un retrobament crepuscular amb Winnie the Pooh que combina actors reals i animació; The Nutcracker and the Four Realms, inspirada en el ballet de Txaikovski que ja apareixia a Fantasia, i Mary Poppins Returns, mentre que un espectacular tràiler de The Lion King va generar expectativa de cara a la propera temporada.
Fotograma de la pel·lícula Jurassic World. Fallen Kingdom
© Universal Studios
I és que Hollywood sembla definitivament instal·lat en la recerca de l’èxit a través de la repetició de fórmules que ja han demostrat prèviament la seva eficàcia. Així, el director català Juan Antonio Bayona va dirigir una nova entrega d’una col·lecció inaugurada per Steven Spielberg, amb Jurassic World. Fallen Kingdom. Altres seqüeles van ser Mission: Impossible – Fallout, de Christopher McQuarrie; The Equalizer 2, d’Antoine Fuqua; Fifty Shades Freed, de James Foley, i Halloween, de David Gordon Green, mentre que Ocean’s 8, de Gary Ross; ThePredator, de Shane Black; Tomb Raider, de Roar Uthaug, i The Girl in the Spider’s Web, de Fede Álvarez, van rellançar velles franquícies amb nous actors. L’actor Bradley Cooper va debutar com a director amb una nova versió d’una història clàssica, A Star is Born, amb una sorprenent Lady Gaga com a protagonista.
Possiblement hi haurà també una seqüela d’una pel·lícula que va recollir notables crítiques, A Quiet Place, el debut com a director de l’actor John Krasinski, pertanyent a un gènere –el terror– que també va entregar una pel·lícula unànimement lloada, Hereditary, d’Ari Aster.
Cinema europeu
Bohemian Rhapsody narra la vida del cantant de Queen Freddie Mercury
Sovint difícil de distingir de la indústria de Hollywood, la cinematografia britànica va triomfar aquest any amb les biografies de dues glòries nacionals molt allunyades l’una de l’altra: Darkest Hour, de Joe Wright, gràcies a la qual Gary Oldman va aconseguir l’Oscar al millor actor protagonista per la seva encarnació de Winston Churchill, i Bohemian Rhapsody, de Bryan Singer, un fenomen de taquilla a tot el món que narra la vida del cantant de Queen Freddie Mercury.
Pel·lícules com Mamma Mia! Here We Go Again, d’Ol Parker; Johnny English Strikes Again, de David Kerr, i Fantastic Beasts. The Crimes of Grindelwald, de David Yates, van ser seqüeles d’èxits precedents. The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, de Mike Newell, i Colette, de Wash Westmoreland –basada en la vida de l’escriptora francesa–, es van inscriure en la tradició del pulcre cinema britànic d’època. Molt allunyada d’aquestes, The Death of Stalin, de l’expert en sàtira política Armando Iannucci, va recollir una altra tradició del país: la de l’humor negre. El cineasta i videoartista Steve McQueen va fer una incursió en el thriller de robatoris amb Widows, sense renunciar a les seves habituals preocupacions socials i racials.
A Itàlia, el cinema d’autor que més va transcendir les fronteres va beure del millor de la tradició cinematogràfica del país. Tant en la dura Dogman, de Matteo Garrone, com en la poètica Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher, va ser evident l’herència del neorealisme. A més d’estrenar l’esmentada Call Me by Your Name, un prolífic Luca Guadagnino va revisitar un dels clàssics terrorífics del giallo de Dario Argento a Suspiria, el film que va inaugurar el Festival de Sitges. I a Loro, Paolo Sorrentino va comptar amb la complicitat del seu actor fetitxe Toni Servillo per a fer un retrat amb ecos fellinians del controvertit empresari i polític Silvio Berlusconi.
Tot i ser nonagenària, una de les supervivents de la Nouvelle Vague francesa, la realitzadora belga Agnès Varda, va mostrar la seva perpètua joventut artística amb el documental Visages villages, codirigit amb l’artista JR. Un dels objectius del film és trobar-se amb el seu antic amic Jean-Luc Godard, que curiosament va ser satiritzat per Michel Hazanavicius, el director de The Artist, en una altra comèdia cinèfila, Le redoutable; el mateix Godard, però, va confirmar la seva pròpia longevitat creativa guanyant un premi especial a Canes amb Le livre d’image.
Diversos autors francesos de prestigi van estrenar les seves pel·lícules. Robin Campillo va elaborar un fresc retrat sobre la sida a 120 battements par minute, mentre que Laurent Cantet –de qui Campillo ha estat guionista habitual– va alertar sobre la pulsió feixista de certa joventut desarrelada a L’atelier. Barbara, de Mathieu Amalric, i Rodin, de Jacques Doillon, es van erigir com a atípics biopics, i Claire Denis va signar un retrat femení i generacional a Un beau soleil intérieur.
Xavier Legrand va denunciar la violència de gènere a Jusqu’à la garde i Arnaud Desplechin va reflexionar sobre la pròpia creació cinematogràfica a Les fantômes d’Ismaël. I la cinematografia francesa també va acollir les produccions de cineastes vinguts d’altres països, com el polonès Roman Polański, amb el thrillerD’après une histoire vraie; l’argentí Gaspar Noé, amb la claustrofòbica Climax –millor pel·lícula al Festival de Sitges–, i l’austríac Michael Haneke, amb el càustic retrat familiar Happy End.
Però en el cinema francès també van proliferar les comèdies amb vocació popular, com Le sens de la fête, d’Olivier Nakache i Éric Toledano; Le brio, d’Yvan Attal; Rock’n Roll, de Guillaume Canet; L’un dans l’autre, de Bruno Chiche; Les grands esprits, d’Olivier Ayache-Vidal; La ch’tite famille, de Dany Boon; Knock, de Lorraine Lévy; Jalouse, de David i Stéphane Foenkinos; Normandie nue, de Philippe Le Guay, Sage femme, de Martin Provost, i Tout le monde debout, de Franck Dubosc.
Una sensible aproximació a la transsexualitat va ser Girl, del cineasta belga Lukas Dhont. A Cold War, el director polonès Paweł Pawlikowski va recórrer part de la història europea del segle XX com a rerefons d’una conflictiva història d’amor, en un drama d’alè clàssic rodat en blanc i negre. La memòria històrica del continent va ser també l’eix de les darreres pel·lícules dels alemanys Christian Petzold (Transit, ‘Trànsit’) i Robert Schwentke (Der Hauptmann, ‘El capità’), i de l’hongarès László Nemes (Napszállta, ‘Capvespre’).
Cinema asiàtic
Un dels directors japonesos contemporanis de més prestigi, Hirokazu Koreeda, va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes amb Manbiki kazoku (‘Un assumpte de família’), una nova mirada al seu tema predilecte: les relacions de família, en forma de drama criminal. Una altra de les grans pel·lícules de l’any va venir també del continent asiàtic; en aquest cas, el realitzador de Corea del Sud Lee Chang-dong va adaptar un relat de l’escriptor nipó Haruki Murakami en la colpidora Beoning (‘Ardent’), guanyadora del premi de la crítica en el mateix certamen. L’iranià Jafar Panahi, un dels símbols de la lluita per la llibertat d’expressió al seu país –on té prohibit dirigir pel·lícules–, es va tornar a saltar la repressió amb Se rokh (‘Tres cares’), una road-movie femenina d’aparença documental.
Cinema llatinoamericà
L’argentí Luis Ortega va recrear un sorprenent cas de la crònica negra a El Ángel, un trepidant thriller biogràfic que segueix una clàssica estructura de pel·lícula de gàngsters arrelada en la tradició de Hollywood. Altres pel·lícules van adoptar les formes de la comèdia al servei d’alguns dels intèrprets més populars de l’Argentina, com El amor menos pensado, de Juan Vera, amb Ricardo Darín, o Mi obra maestra, de Gastón Duprat, amb Guillermo Francella. Una línia més minimalista va seguir La novia del desierto, el debut de Cecilia Atán i Valeria Privato. L’espanyol Antonio de la Torre va interpretar el que va ser president de l’Uruguai José Mujica –en els seus temps d’activista empresonat– en una pel·lícula d’un director d’aquest país: La noche de 12 años, d’Álvaro Brechner. D’altra banda, la mexicana Lucrecia Martel –conreadora d’un estil auster i suggeridor– va ser lloada per la seva evocació històrica Zama.
Cinema espanyol
Fotograma de la pel·lícula El reino
Sens dubte, una de les pel·lícules de la temporada va ser El reino, de Rodrigo Sorogoyen, un trepidant thriller que, pel seu implacable retrat de la corrupció, resulta representatiu de la situació política que va portar la sortida del Partit Popular del Govern de l’Estat. En un altre registre, també va ser molt ben rebuda per la crítica la personal Quién te cantará, de Carlos Vermut.
Van estrenar les seves darreres pel·lícules alguns directors consagrats, tot i que en alguns casos ja no gaudeixen del predicament que tenien anys enrere entre crítica i públic. Van ser els casos de Julio Medem i El árbol de la sangre, de Fernando León de Aranoa i Loving Pablo, d’Icíar Bollaín i Yuli, i de David Trueba i Casi 40. Altres cineastes amb menys filmografia al darrere van tenir bona acollida amb drames intimistes i familiars, com Ramón Salazar i La enfermedad del domingo.
El prestigiós director iranià Asghar Farhadi va rodar a Espanya Todos lo saben, amb bona part de la plana major dels actors locals. I un altre director internacional que va poder culminar un projecte llargament acariciat –i avortat en ocasions prèvies– va ser Terry Gilliam amb The Man Who Killed Don Quixote.
La cerimònia d’entrega dels premis Goya es va erigir en un clam en favor de l’augment de la presència i visibilitat de les dones en la indústria del cinema. I justament aquest any van fer el seu debut diverses realitzadores, amb pel·lícules molt elogiades: entre elles Arantxa Echevarría amb Carmen y Lola, una història d’amor lèsbic entre gitanes, i Andrea Jaurrieta amb Ana de día, barreja de thriller fantàstic i costumisme generacional.
La participació de les televisions en la producció de pel·lícules, i el seu afany a aconseguir èxits de taquilla, va seguir afavorint la realització de productes codificats en gèneres de provat èxit popular, com la comèdia. Unes quantes, combinades amb altres gèneres, van estar marcades per la personalitat dels directors, com Superlópez, de Javier Ruiz Caldera, basada en el còmic creat pel dibuixant Jan i que va esdevenir el film espanyol més taquiller de l’any; Campeones, de Javier Fesser, un al·legat en favor de la integració de les persones amb discapacitat intel·lectual, i Yucatán, de Daniel Monzón, amb elements de thriller d’estafadors. Altres comèdies van ser Thi Mai, rumbo a Vietnam, de Patricia Ferreira; Sin rodeos, de Santiago Segura; La tribu, de Fernando Colomo; El mejor verano de mi vida, de Dani de la Orden; Ola de crímenes, de Gracia Querejeta, i Miamor perdido, d’Emilio Martínez Lázaro.
També es van conrear gèneres com el thriller (La sombra de la ley, de Dani de la Torre, ambientada en la Barcelona del pistolerisme, o Tu hijo, de Miguel Ángel Vivas), la intriga fantàstica (El aviso, de Daniel Calparsoro; Durante la tormenta, d’Oriol Paulo), el terror (El pacto, de David Victori) i l’aventura (El cuaderno de Sara, de Norberto López Amado).
Cinema català
Isaki Lacuesta va aconseguir la Concha d’Or a la millor pel·lícula del Festival de Sant Sebastià amb Entre dos aguas
Isaki Lacuesta –a qui el Centre Pompidou de París va dedicar una retrospectiva– va aconseguir la Concha d’Or a la millor pel·lícula del Festival de Sant Sebastià amb l’aclamada Entre dos aguas, en la qual reprèn els personatges de la seva anterior La leyenda del tiempo, i en què segueix explorant la frontera entre la ficció i el document. D’altra banda, Les distàncies, d’Elena Trapé –una desencantada crònica generacional– va ser la gran triomfadora al Festival de Màlaga.
Els dos films són mostres de la tradició d’un cinema català d’autor, personal, sovint ben rebut als festivals; una tradició de la qual també formen part cineastes com Marc Recha i Jaime Rosales, que van estrenar La vida lliure i Petra, respectivament, i de la qual són hereus els debutants Sergi Portabella, autor de la iniciàtica Jean-François i el sentit de la vida; Meritxell Colell, que va estrenar Con el viento, un retrat familiar en un entorn rural, i Celia Rico Clavellino, que a Viaje al cuarto de una madre va narrar la crònica de la relació entre una mare i una filla. També l’actor Pau Durà es va estrenar com a director de llargmetratges amb Formentera Lady.
La directora Mar Targarona es va aproximar a la figura de Francesc Boix al drama bèl·lic El fotógrafo de Mauthausen, mentre que el veterà i a la vegada prolífic Ventura Pons va dirigir una altra biografia, la de la germana de Salvador Dalí, Anna Maria, a Miss Dalí.
En el terreny del documental van brillar propostes tan diferents com Petitet, de Carles Bosch, sobre un rumber del Raval barceloní, i I Hate New York, de Gustavo Sánchez, una immersió en el món transgènere de la ciutat nord-americana.