El cicle electoral va marcar l’agenda política de l’any, començant al febrer pel rebuig del Tribunal Constitucional a admetre un referèndum sobre els canvis legislatius proposats amb la intenció de permetre que el president Uribe es presentés a les eleccions per un tercer mandat consecutiu. Així va acabar la tasca desenvolupada pels partidaris d’Uribe durant més d’un any per a aconseguir l’aprovació de l’esmena constitucional al Senat i al Congrés, i a partir del mes de març es va iniciar el procés d’eleccions primàries internes en tots els partits.
El 14 de març es van dur a terme les eleccions legislatives, en les quals el grup polític d’Álvaro Uribe, anomenat Partit de la U, va quedar en primer lloc, amb 47 diputats i 27 senadors. El segon lloc va ser per al Partit Conservador (PC), que va obtenir 37 diputats i 23 senadors, seguit pel Partit Liberal (PL), amb 36 diputats i 17 senadors, mentre que la resta d’escons es van repartir entre set grups, entre els quals cal esmentar el Cambio Radical (de centredreta), el Pol Democràtic (esquerres) i el Partit Verd.
El 30 de maig es van celebrar les eleccions presidencials, que van ser molt competides, però cap dels candidats no va obtenir la majoria absoluta i els dos més ben situats es van haver de presentar a una segona volta, el 20 de juny. El guanyador de la primera ronda va ser el candidat del Partit de la U, Juan Manuel Santos, que va aconseguir el 46,5% dels vots, seguit pel candidat del Partit Verd, Antanas Mockus, amb el 21,5%. Però en la segona volta els resultats van ser aclaparadorament definitius: Santos va obtenir el 69% dels vots, davant el 27% de Mockus.
El nou president va prendre possessió el 7 d’agost amb un programa especialment dirigit al rellançament dels sectors productius més dinàmics de l’economia (mineria, petroli, infraestructures, agricultura i habitatge) amb la intenció de recuperar el creixement i generar llocs de treball.
Els efectes de la crisi internacional i la contracció del consum van afectar el bon comportament del PIB durant el darrer quinquenni, però després del lleu estancament del 2009, aquest any les previsions van apuntar un augment entorn del 4%.
Santos també va defensar una reforma política per a recuperar la unitat nacional i superar la polarització que havia generat Uribe. Igualment conciliador es va mostrar en la política exterior, conscient de la necessitat de recuperar les relacions amb els seus veïns, Veneçuela i l’Equador.