El president colombià, Juan Manuel Santos, va fer un gir respecte al seu antecessor i, sense oblidar la seguretat interna del país davant les FARC, va procurar el bon funcionament de les institucions i l’administració de l’Estat
© SIG / Andrés Piscov
En el primer any de govern, el president Juan Manuel Santos va traçar una línia política molt diferenciada del seu antecessor i coreligionari, Álvaro Uribe. Aquest últim havia aplicat una estratègia política pràcticament dedicada a les qüestions de seguretat, centrada fonamentalment en el combat contra les guerrilles de les FARC, però amb uns resultats preocupants per l’extremada polarització política i social que va provocar, i també per la devaluació de la qualitat democràtica del sistema. En canvi, Santos, sense descuidar la preocupació per la seguretat i la pau interna, es va dedicar principalment a recuperar els fonaments de la governabilitat, procurant un bon funcionament de les institucions i de l’administració de l’Estat. També va atacar molt més intensament els problemes de corrupció endèmica del país, procurant més seguretat jurídica per a facilitar el camí al programa de reformes econòmiques i estructurals que pretén desenvolupar en el seu mandat. En aquest canvi de rumb, Santos va tenir la col·laboració dels grups més importants, des dels conservadors fins als liberals, per a configurar un programa d’unitat nacional que va permetre aprovar la majoria de lleis a un ritme avançat.
La llei de víctimes, una de les més importants, es va aprovar al juny i va obtenir un elevat consens, encara que finalment no va tenir el suport del grup d’esquerres Pol Democràtic. La llei fa un reconeixement implícit del conflicte armat intern, però no admet un estatus de força bel·ligerant a les guerrilles de les FARC, de l’ELN, ni de cap grup armat il·legal. També inclou la possibilitat d’indemnitzar les víctimes de la violència, sense discriminar entre aquestes per l’origen de la causa ni dels grups incriminats, incloent-hi guerrilles, paramilitars o agents de l’Estat. Igualment, la llei preveu tornar als camperols les terres que els diferents grups armats els van arrabassar durant el conflicte.
Quant a la política exterior, el president Santos va procurar conciliar les diferències amb els seus veïns. Al principi d’any es van restablir definitivament les relacions amb l’Equador, que s’havien trencat l’any 2008 arran d’una incursió colombiana en territori equatorià per a atacar un escamot de les FARC. També hi va haver una cooperació important entre Santos i el veneçolà Chávez, que va facilitar les tasques de mediació dels dos països per a contribuir a resoldre el conflicte intern a Hondures. Per acabar, a l’octubre, el Congrés dels EUA va ratificar el tractat de lliure comerç amb Colòmbia, que significarà un augment important dels intercanvis bilaterals.
Respecte a la situació econòmica, el Govern va continuar amb el programa especialment dirigit al rellançament dels sectors productius més dinàmics –com ara la mineria, el petroli, les infraestructures, l’agricultura i l’habitatge– amb la intenció de recuperar el creixement i generar llocs de treball. Amb aquests objectius i l’empenta de la política monetària expansiva, els resultats van ser favorables per l’augment de les inversions i també pels increments del consum, amb un creixement del PIB d’entorn del 5%.