El president Juan Manuel Santos va continuar amb l'agenda política reformista, iniciada amb una profunda transformació de l'Administració, i va seguir amb una proposta de reforma fiscal i de les pensions, a més d'una modificació del sistema judicial. Entre les reformes estructurals, al començament d'any va entrar en vigor la Llei de víctimes i de restitució de terres, que preveu el retorn de les terres als antics propietaris i camperols, amb un repartiment de gairebé 3,5 milions d'hectàrees provinents de les confiscacions als narcotraficants i a les organitzacions armades irregulars. Amb aquesta llei, el president Santos volia fer justícia i també restablir els fonaments per a la pacificació del país, ja que en certa mesura la llei es va considerar un primer pas de la voluntat del seu Govern per a negociar la pau amb les guerrilles de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Com a contrapartida, es va demanar a les guerrilles que alliberessin tots els segrestats i que proclamessin una treva per a iniciar un diàleg previ de tempteig. El procés preparatori de les negociacions es va demorar uns quants mesos i va seguir un decurs contradictori perquè les posicions inicials estaven molt allunyades. El Govern colombià va mantenir la lluita contra les guerrilles perquè no els admet un estatus de força bel·ligerant, mentre que les FARC, encara que van fer alguns alliberaments selectius de presoners, en altres moments van intensificar les accions per fer una demostració de força. D'altra banda, l'expresident Uribe i altres partidaris d'aplicar mesures exclusivament militars que resolguessin el conflicte van criticar la disposició negociadora del president Santos. Però, finalment, al mes d'octubre es va poder encetar el diàleg, amb unes primeres trobades entre representants del Govern i de les guerrilles a Oslo (Noruega), que després es van traslladar a l'Havana (Cuba).
En política exterior va destacar l'organització de la VI Cimera de les Amèriques, celebrada a l'abril a Cartagena de Indias, en la qual el Govern colombià va haver d'aplicar una diplomàcia molt activa per a neutralitzar alguns problemes que a prioripodien haver fet fracassar la reunió. Els presidents dels països membres de l'ALBA havien decidit, inicialment, no participar-hi, perquè no s'hi havia invitat a Cuba, ja que aquest país està exclòs de l'Organització dels Estats Americans (OEA). L'altra qüestió va ser la iniciativa del president de Guatemala per a tractar la despenalització de les drogues en l'àmbit internacional. Les dues qüestions eren prou explosives i van provocar el rebuig de Washington i d'alguns dels seus principals aliats, però finalment el Govern colombià va poder reconduir ambdós temes sense mostrar-se claudicant amb els EUA i va aconseguir que Raúl Castro acceptés l'absència cubana.
Respecte a la situació econòmica, va continuar la dinàmica expansiva del consum intern especialment el de les famílies i també hi va haver un notable esforç en la inversió pública a fi de reparar els danys produïts en les regions afectades per les inundacions durant la temporada de pluges. En canvi, malgrat el bon comportament de les vendes de carbó i petroli, el sector exterior va mostrar menys empenta, amb un creixement menor de les exportacions per la davallada del sector industrial. En el balanç final, encara que el PIB va créixer entorn del 4,5%, la taxa va ser l'1,5% inferior a la de l'any anterior. La bona notícia va ser la contenció de la inflació i del dèficit de la balança per compte corrent, amb unes previsions similars a les de l'any anterior.