El darrer any de mandat del president Juan Manuel Santos, l’agenda política colombiana va estar marcada pel procés negociador d’un acord de pau amb les guerrilles de les FARC, procés que s’havia endegat al final del 2012 i que va continuar durant tot l’any 2013 a l’Havana. Davant l’abast i l’antiguitat del conflicte, i malgrat que es van fer més d’una dotzena de reunions, no hi va haver resultats tangibles en tan poc temps de negociació. Tanmateix, el president Santos, convençut de la línia traçada, a final d’any va endegar els tràmits parlamentaris i constitucionals per a fer un referèndum en el moment que s’arribi a un acord de pau amb les guerrilles. Paral·lelament, però, el conflicte va seguir latent perquè el Govern va continuar sense admetre un estatus de força bel·ligerant per a les guerrilles, mentre que les FARC continuaven els atacs contra l’exèrcit colombià (en una acció efectuada a prop de la frontera veneçolana van abatre almenys una trentena de militars).
Una altra prioritat política del Govern colombià va ser la reforma del sistema de salut, i al juny va aprovar els nous mecanismes reguladors estatals que pretenen reconduir el caràcter prioritàriament privat de la sanitat que fins ara funcionava. En l’àmbit econòmic i social, els petits productors agropecuaris de tot el país van encetar una vaga general per a demanar al Govern contrapartides per a fer front a les conseqüències produïdes per la liberalització promoguda pels acords comercials externs. La principal causa de protesta va ser la caiguda dels preus interns dels productes agropecuaris, per la competència que ha generat la importació d’aliments sense aranzels i l’augment del valor dels productes necessaris per a tirar endavant les explotacions. Com a resposta, al setembre, el Govern va endegar un gran pacte nacional per a renovar les estratègies agropecuàries del país.
Respecte a la situació econòmica, no es van complir algunes expectatives internes, sobretot les d’inversió en obra pública, i tampoc van millorar algunes del sector exterior, en particular les vendes de petroli i carbó. En conseqüència, els resultats del creixement del PIB van ser inferiors als previstos, que van quedar per sota del 4%. Tanmateix, la dada no va ser considerada especialment negativa en el context de baixa inflació que es va aconseguir.
En política exterior, el president Santos va aconseguir de mantenir sota control l’anterior conflictivitat que habitualment hi havia hagut en les relacions amb Veneçuela. Santos va ser un dels mandataris que va assistir als funerals de Chávez i, a diferència d’altres països llatinoamericans, el seu Govern va evitar els incidents diplomàtics produïts pels judicis negatius sobre el procés electoral veneçolà. En canvi, l’acord de cooperació política que Colòmbia va signar amb l’OTAN va provocar més controvèrsia amb els seus veïns llatinoamericans, els quals veuen en l’aproximació a aquest organisme una continuïtat en la tradicional política colombiana de mantenir la seva estratègia de seguretat aïllada de la resta del subcontinent.