Les eleccions presidencials i legislatives van acaparar l’atenció de l’agenda política durant el primer semestre de l’any, encara que hi va haver una abstenció molt elevada, de prop del 60%. En les eleccions legislatives, celebrades el 9 de març, es va fer encara més evident el grau de fragmentació partidària després del procés de transformació dels darrers anys que va acabar amb el bipartidisme, però en canvi van romandre els lideratges personalistes forts. Els tres partits que donen suport al president Juan Manuel Santos (Liberal, Cambio Radical i Partido de la U) van guanyar la majoria al Congrés dels Diputats, però no va succeir el mateix al Senat, on els partidaris de l’expresident Uribe, juntament amb els conservadors, podran exercir una capacitat negociadora important. Més endavant, el 25 de maig, es van fer les eleccions presidencials, en què va obtenir el millor resultat el candidat uribista, Óscar Iván Zuluaga, amb el 29,25% dels vots, seguit del vigent president Juan Manuel Santos, amb el 25,69%, mentre que els candidats immediats millor posicionats, Marta Ramírez i Clara López, no van passar del 15%. En no obtenir cap dels candidats la majoria absoluta, es va haver de fer una segona volta el 15 de juny, en la qual tampoc va millorar gaire la participació. En aquest cas el guanyador va ser Santos, amb el 50,95% dels vots, Zuluaga en va obtenir el 45% i la resta van ser vots en blanc (4%). Amb aquests resultats el president Santos va ser reelegit, però amb menys suport popular, ja que va perdre gairebé dos milions de vots en comparació de l’any 2010, i també amb un suport parlamentari més fragmentat i complex.
L’altre gran tema polític va ser la continuïtat de les negociacions d’un acord de pau amb les guerrilles de les FARC, que va continuar avançant amb un acord parcial sobre tres punts dels cinc de què consta l’agenda, en concret sobre els temes de la terra i el desenvolupament rural, la participació política i finalment la qüestió de les drogues. Però les negociacions es van encallar en un tema com és el reconeixement de les víctimes del conflicte i les possibles reparacions de danys.
Respecte a la situació econòmica, l’evolució del PIB es va mantenir en els nivells d’anys anteriors, amb un creixement del 5%. Tenint en compte que en la majoria de països llatinoamericans la tendència productiva dels darrers dos anys és anar cap a l’estancament o clarament a la baixa, els indicadors econòmics de Colòmbia van ser en general més favorables, especialment en el sector industrial, on l’empenta del creixement s’està generant principalment per la construcció i la inversió pública en infraestructures, producte d’un pla força ambiciós de construcció de noves carreteres. En l’àmbit de la política exterior, van persistir els elements de conflictivitat amb la veïna Veneçuela, i aquest any el president Maduro va acusar els paramilitars colombians de diferents atemptats contra polítics chavistes, i més en concret de l’assassinat del diputat Robert Serra. En canvi, les relacions amb el Perú es van reforçar amb la celebració d’una primera cimera bilateral amb la participació de tots dos governs al complet.