Signatures del president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i del líder de la guerrilla de les FARC, Rodrigo Londoño, conegut per Timoleón Jiménez, en el document de l’acord de pau del 26 de setembre
© César Carrión / SIG
Després de quatre anys i diferents vicissituds, les negociacions de l’acord de pau entre els representants del Govern colombià i els dirigents de les guerrilles de les FARC van entrar en una fase definitiva, i a l’agost del 2016 es va aconseguir ratificar a l’Havana un esborrany de l’acord final. Prèviament s’havia aconseguit al juny un acord de cessament d’hostilitats, formalitzat en una declaració efectuada paral·lelament tant pel president Santos a Bogotà com pel líder de les FARC, Rodrigo Londoño (àlies Timoleón Jiménez o Timochenko), des de l’Havana. Posteriorment, el 26 de setembre es va fer a Cartagena, Colòmbia, l’acte formal de la signatura de l’acord de pau entre Santos i Timochenko, i ambdós líders es van instar a fer una campanya favorable a l’acord en el referèndum del 2 d’octubre. Amb aquest referèndum es pretenia aconseguir l’aval de la ciutadania als termes acordats per a posar fi a cinquanta-dos anys de conflicte armat, alguns dels quals havien estat rebutjats per una part de l’oposició al Govern de Santos, en especial els partidaris dels expresidents Uribe i Pastrana. Aquests no consideraven suficient el perdó demanat pel líder guerriller i demanaven algun tipus de càstig en comptes de facilitar la reinserció política de l’antiga força guerrillera en la forma d’un partit més. També van quedar pendents dubtes sobre altres aspectes, com la justícia transaccional i la concessió d’amnisties depenent del grau voluntari de contribució en l’esclariment de la veritat. Per això, la campanya del referèndum es va polaritzar molt, encara que segons les enquestes i les impressions favorables des de l’entorn internacional la ratificació semblava gairebé garantida.
Amb aquests antecedents els resultats negatius del 2 d’octubre van suposar un greu contratemps als plans del Govern i de la guerrilla, els quals van renegociar les condicions i van incorporar uns complements a l’acord signat al setembre, que posteriorment va ser ratificat en el Congrés i en el Senat, i així es va poder començar a implementar a partir de l’1 de desembre. En aquest procés està prevista la desmobilització dels guerrillers a les 23 zones transitòries de normalització, l’entrega de les armes a representants de les Nacions Unides i el desenvolupament legal de l’acord en aspectes concrets com l’aprovació d’una llei d’amnistia.
En l’àmbit econòmic, un any més es va notar una tendència a l’estancament, amb un creixement del PIB entorn del 2%. L’aportació del sector exterior va continuar sent molt feble, a causa de l’escàs dinamisme de les compres internacionals dels principals clients (Brasil, EUA i Xina), així com del valor dels productes tradicionals d’exportació de Colòmbia, incloent-hi el cafè i el petroli. Per contra, l’aportació del consum i de la inversió interna es va mantenir a un bon ritme, amb creixements en el sector industrial, la construcció i els serveis financers.
Finalment, en la política exterior va destacar fonamentalment el suport internacional a les negociacions i als acords de pau entre el Govern i la guerrilla de les FARC, que es va materialitzar en la concessió del premi Nobel de la pau al president Santos.