L’any 2017 va estar marcat pels constants desafiaments del règim comunista de Kim Jong-un als Estats Units, immersos en la nova presidència de Donald Trump. La inflamada propaganda de Pyongyang i el llançament de fins a 19 míssils, dos dels quals eren d’abast intercontinental, van fer impossible l’obertura de converses amb el nou executiu sud-coreà de Moon Jae-in, a partir del maig, i va tensar fins a l’extrem les relacions amb el nou executiu a Washington, que va amenaçar de respondre de manera unilateral en nombroses ocasions. Durant la primera meitat de l’any, Corea del Nord va llançar un míssil d’abast mitjà i quatre míssils balístics al mar del Japó. Pyongyang es va negar sistemàticament a acceptar els oferiments de diàleg del nou govern de Seül i, al juliol, Kim Jong-un va llançar un míssil intercontinental, que va caure de nou al mar del Japó. En resposta, al principi d’agost el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar noves sancions contra el règim nord-coreà, com ara la prohibició del subministrament, venda o transferència de carbó, ferro, plom o marisc, per valor de mil milions de dòlars, una tercera part del que el país ingressa de vendes a l’exterior. També va ampliar el nombre de persones nord-coreanes privades de residir en altres països i va instar a prohibir noves empreses conjuntes. Rússia i la Xina es van comprometre a complir totes les sancions. Lluny d’aturar les accions militars, al final d’agost, Corea del Nord va llançar tres nous projectils i, al setembre, va fer la sisena prova nuclear de la seva història. Poc després, va llançar un míssil balístic d’abast mitjà amb una trajectòria diferent a les anteriors, que va sobrevolar l’illa japonesa d’Hokkaido i va caure al Pacífic nord. Davant aquesta situació, el primer ministre japonès, Shinzo Abe, va acordar amb Moon Jae-in pressionar la comunitat internacional i exigir més contundència contra el règim nord-coreà; diversos estats europeus es van unir a la condemna en un gest sense precedents. Corea del Nord va augmentar la seva retòrica agressiva a la tardor, davant les noves maniobres militars conjuntes dels Estats Units i Corea del Sud, la successió de vols militars nord-americans prop de la frontera i la instal·lació del sistema antimíssils THAAD en territori sud-coreà. La tensió va ser màxima després que Donald Trump va advertir de mesures unilaterals dures si el Govern nord-coreà no aturava el seu programa nuclear. Entre insults creuats, els mitjans oficials de Pyongyang van considerar les amenaces de Trump una “declaració de guerra”.
Corea del Nord va accentuar el seu aïllament. El seu principal aliat, la Xina, es va resistir a criticar obertament el règim, però es va mostrar cada cop més incòmode amb les seves provocacions militars. D’altra banda, els vincles fins aleshores amables amb Malàisia es van situar al límit de la ruptura, arran de l’assassinat de Kim Jong-nam, el germà gran de Kim Jong-un, a l’aeroport de Kuala Lúmpur. Corea del Nord va acusar Malàisia de no ser imparcial en la investigació dels fets, davant la sospita que els serveis secrets nord-coreans l’havien mort amb agent nerviós VX. Aquestes declaracions van suposar, entre altres accions, el bloqueig dels passaports entre països o la prohibició de l’entrada de mà d’obra nord-coreana a Malàisia. Finalment, el Govern malaisi va acabar aprovant l’entrega del cos de Kim Jong-nam a Corea del Nord per fer-ne l’autòpsia.
En l’àmbit econòmic, el país va continuar immers en la pobresa, tot i que hi havia dades reveladores com la pujada del 3,9% del PIB l’any 2016 fins a uns 28.500 milions de dòlars, el ritme més ràpid en 17 anys.